Índex

1. Introducció. Plantejament del tema...................................castellano/español
2. Personatges
3. Institucions
4. Cronologia dels fets
5. Anàlisi documental
   1. La Guerra de Successió.
      Establir les primeres conclusions segons les fonts consultades.
   2. La Guerra a Catalunya.
      Establir les segones conclusions segons les fonts consultades.

     6. La interpretació dels fets:: Conclusions generals ............................................................... (castellano/español)        
     7. Bibliografia, enllaços i novel.les
     8. Tècnica d'estudi : el Treball de Recerca

• Carles d’Habsburg (Viena, Austria, 1685 – ibídem, 1740), arxiduc d’Àustria, aspirant al tron de la Monarquia hispànica, nomenat rei d’Espanya pels aliats des de 1702 (Carles III), jurat per les Corts de Catalunya com a rei  des de 1705, reconegut com a emperador d’Alemanya i rei d’Àustria des de 1711 (Carles VI).

• Felip de Borbó, duc d’Anjou (Versalles, Francia, 1683-Madrid, 1746): net de Lluis XIV, aspirant al tron de la Monarquia hispànica, que a partir de 1701 es convertirà en Felip V.

5.1 Anàlisi documental i primeres conclusions segons les fonts consultades

Ens centrarem primerament en la visió global de la Guerra de Successió. Consultant el llistat de personatges i la cronologia dels fets ja podem respondre amb seguretat algunes qüestions de les plantejades. Raoneu les respostes a les següents:

• Guerra espanyola o guerra internacional?
• Guerra d'independència?
• Guerra de Borbons contra Àustries?  
• Va trair Anglaterra a Catalunya?
• Guerra civil espanyola?
• Va ser Villarroel un militar filipista?  
• L’onze de setembre els catalans celebren una derrota?
  
  
  
  

Llegiu els textos següents i, si es demanen, responeu les qüestions:

Text 1
"Qué cosa es la España? He advertido con el trato de diferentes naciones que muchos que son considerados instruidos en la historia, reciben notorias equivocaciones respeto a la España y no pocos crehen que los reynos y provincias que contiene la España tienen un mismo idioma, las mismas leyes, exsempsiones, costumbres y los mismos trajes. Para apagar semejantes equivocaciones, me valdré de algunas similitudes o comparaciones ....
Eran estas naciones, en el continente de la España, distinctas en leyes, costumbres, trajes y idiomas. En leyes como es de ver en sus particulares estatutos; en costumbres y trajes, lo advertirá el que viajare; en idiomas, son 4 distinctos, esto es portugues, viscaino, cathalan i castellano o aragonés ... Assimismo otro idioma que se usa en el reyno de Valencia y es lo mas se parece al idioma cathalan.
... D·esto se ve claro que, aunque todo el continente de la España se nombran sus naturales en comun españoles, eran y son distinctos."

Francesc de Castellví i Obando (1682-1757) "Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" (en http://www.11setembre1714.org/espana.html)

Qüestions

1. Identifiqueu el tipus de font i situeu el context històric del document
2. Fins la Guerra de Succesió, que significava la paraula España?.
3. Quan podem parlar d’España com a concepte polític?

 

Les causes de la guerra

Text 2

L’any 1700, o l’any 1705-6, no eren l’alternativa d’autonomia-pèrdua de llibertats, ni la d’absolutisme-pactisme que estaven en joc. L’any 1700 o 1705 un partidari del rei-arxiduc no era necessàriament «més bon català» que un partidari de Felip V. Aquesta guerra no oposà les quatre barres a l’actual bandera espanyola, inexistent abans de Carles III (decrets de 1785). La bandera arborada per Rafael Casanova, per Galcerán de Pinós i per Lanuza en els moments suprems no serà la de les quatre barres sinó una de color carmesí amb santa Eulàlia brodada en una cara i un calze i una creu a l’altra.
(...)
Menys estudiats són els aspectes de la guerra de Successió com a guerra civil catalana: la versió «oficial» admesa i, per tant, la més difosa, parla de la unanimitat en els sentiments austròfils dels catalans amb excepcions individuals o locals. Però llegint les memòries de contemporanis com Bacallar, Belando, Noailles, Feliu de la Penya, trobem que ens parlen d’una guerra en la qual:

-molt més nombroses que les tropes regulars, trobem partides de paisans armats.
-la religió és invocada constantment.
-vellíssimes rivalitats entre pobles veïns es tradueixen en el fet que l’un pren partit per Felip V i l’altre per Carles III:

-Cervera, filipista, perquè Anglesola, Guissona i Agramunt havien intrigat prop del rei-arxiduc perquè no li reconegués el títol de ciutat. - El Pinell de Brai per rivalitat amb Móra d’Ebre; Berga, per oposició a Cardona (problemes jurisdiccionals, de prats, boscos, regadius…).; Torelló austròfila mentre Manlleu i Centelles eren filipistes. Fraga filipista perquè Lleida era austròfila. Calaceit fou partidària de l’arxiduc, Maella de Felip V: Jaca filipista i Osca austròfila.

-L’oposició al senyor jurisdiccional (noble o abat) sembla haver influït en el filipisme o antifilipisme de certes poblacions.
-La religió s’hi barreja contínuament. Ambdós cantons la invoquen: pretenen lluitar per Déu i pel rei.(...) Les partides filipistes murcianes enarboren la bandera “de la piadosa Madre de Dios de las Lágrimas” quan les austriacistes valencianes duen la de la Mare de Déu dels Desemparats. A tots dos camps hi ha frares trabucaires, capellans i rectors que capitanegen escamots de miquelets i sometents. A Barcelona fan Generalíssima de l’exèrcit la mare de Déu de la Mercè quan Villarroel vol dimitir…
-Abunden en aquesta guerra les partides de “macalets” o “miquelets”, sometents, milícies gremials: paisans armats. És a tot Espanya que els intents de sublevació, triomfants o fallits, en favor de l’arxiduc l’any 1705 tenen un caire de revolta social.

Font: Joan Campàs Montaner citant a Núria Sales en “La guerra de Successió com a guerra civil catalana o per què no s’han de portar flors al monument de Rafael Casanova” publicat l’11 febrer 2013.

Text 3   

La rebelión en el llano de Vich, si bien no tuvo una motivación antífilipista, su carácter de sublevación ante la autoridad establecida supuso el primer brote antiborbónico en el Principado.
(…) Aún hoy resulta difícil precisar las causas que inclinaron a la Corona de Aragón a seguir al Archiduque Carlos (…) sin perder de vista que las causas que explican la posible adhesión no fueron las mismas en todos los reinos y también fue diverso el comportamiento social. Los motivos aducidos son los siguientes:
La fuerte hostilidad a comerciantes y artesanos franceses que se había manifestado con fuerza en las Cortes aragonesas de 1678 y 1686 (…)  Esta hostilidad parece encontrarse en Valencia. La competencia de los productos franceses a la producción textil catalana y el temor a una ruptura de las relaciones establecidas con Inglaterra y Holanda para la exportación de aguardiente e importación de productos coloniales, así como su creciente interés por el comercio con América.
La experiencia negativa que la actuación francesa había dejado en Cataluña durante la crisis de 1640 en contraste con el neoforalismo que caracterizó la segunda mitad de siglo y que movió a Feliú de la Peña a considerar a Carlos II como el mejor monarca que habían tenido.
Tampoco benefició la política exterior de Luis XIV. Un manuscrito anónimo de 1704 culpa al excesivo dominio de Francia el rechazo de algunas regiones españolas al candidato francés. Su autor no sólo veía esta predisposición en Cataluña, sino que incluye también a Navarra y las provincias vascas
La presencia de la armada anglo-holandesa frente a las costas de Barcelona y la posibilidad de una rápida victoria aliada en el conflicto. Enesta línea A. Domínguez Ortiz apunta que el sentimiento austracista quelatía ya desde 1700 en los reinos orientales, sobre todo entre las clases bajasy medias, no habría desembocado en una guerra sin la presencia de losejércitos extranjeros. [aunque]P. Voltes  (…)  estima que se ha de admitir con reservas la afirmación tradicionalde una generalizada austrofilia.El trabajo de N. Sales ya comentado aporta datos de interés a este respecto.Hace notar que las investigaciones demuestran cómo cada vez esmás difícil admitir la unanimidad de los sentimientos austrófilos de loscatalanes. Pone de relieve la presencia de botiflers en Cataluña y explica que la adhesión de las diferentes poblaciones a la causa austracista se debió en muchas ocasiones a rivalidades internas en los municipios. En muchos casos la inclinación de las autoridades vendría obligada por la decantación popular.
Veamos, aun brevemente, algunos aspectos de esta diversidad de comportamiento social:
En Valencia la nobleza terrateniente, la alta jerarquía eclesiástica y los comerciantes franceses siguieron a Felipe, la causa austracista fue apoyada sobre todo por los campesinos, los comerciantes y artesanos de las clases medias urbanas y un sector de los profesionales liberales. Los campesinos quisieron aprovechar el conflicto para revisar el régimen señorial. C. Pérez ha planteado la contradicción en la que se debatía la clase dominante ante el decantamiento populista por el Archiduque.
En Aragón faltaron las motivaciones del movimiento valenciano. Las clases gobernantes, nobles y caballeros y personas principales se mantuvieron leales a Felipe V con excepción de algunos. En los sectores populares,  los campesinos y el bajo clero apoyaron al Pretendiente aunque por motivos distintos. Casi toda la alta aristocracia, la mayor parte del alto clero y los funcionarios más importantes, así como la mitad de los pueblos del reino se inclinaron por el monarca borbónico.
En Cataluña (…) las interpretaciones de los historiadores difieren unas de otras. J. Mercader atribuye a la pequeña nobleza la revuelta de la plana de Vic, P. Vilar se inclina en acentuar el papel de la burguesia mercantil. Las principales aspiraciones de esta burguesía fueron formuladas por N. Feliú de la Peña. De forma simplista cabe concluir que se mantuvieron leales a Felipe V aquellos funcionarios vinculados a la administración real o al brazo militar de las Cortes y los ciudadanos de la ciudad de Barcelona que se integraron en el partido filipista antes de 1705.
En Mallorca la nobleza y la burguesía con intereses comerciales permaneció fiel a Felipe, mientras que la nobleza terrateniente, altos funcionarios junto a las clases populares, campesinos y bajo clero, optaron por el Pretendiente.
La decantación social enlaza con la realidad política. El desarrollo de la Guerra de Sucesión en nuestro país no puede separarse de la dimensión europea de la contienda: la subordinación hispana de los diferentes bandos a sus aliados europeos tiene indudables
Un segundo aspecto de no menor importancia lo constituye el hecho de que Carlos de Austria, aun apoyado y alentado por los reinos periféricos  aspiraba a la herencia de toda la Monarquía.
(…)  Como hemos podido comprobar, la Guerra de Sucesión presenta todavía grandes lagunas que se han de ir superando a través del estudio de las diferentes fuentes conservadas.

Font: Virginia León Sanz. La dimensión civil de la Guerra de Sucesión española en la historiografía actual. Cuadernos de Historia Moderna nº 10 -183-l94. Edit. Univer. Complutense. Madrid, 1989-90.

Text 4

El 7 de març del 1704 Carles III va desembarcar a Lisboa; d’aquesta manera va començar la guerra peninsular. Posteriorment, el 28 de maig, els aliats van intentar desembarcar a Barcelona, però l’operació va fracassar. El virrei borbònic, el duc de Velasco, considerant que Barcelona era el centre “de quantes maldades pueden imaginarse”, va aplicar els últims mesos del 1705 una gran política repressiva: prohibició del Carnestoltes, desterraments, etcètera. El virrei menyspreava els catalans per “la cortedad de su ánimo”. Aquestes actituds, no cal dir-ho, no van ajudar gens la causa de Felip V.
(…) Un conflicte de les autoritats amb un moliner, a principis del 1705, va degenerar en una revolta generalitzada a tota la plana de Vic [dels vigatans] que després es va estendre a la resta del país. Tal era el clima que hi havia al Principat. Aquest és un dels elements inicials del capítol La victòria catalana del 1705, de Joaquim E. López Camps. El conflicte, que havia començat per raons econòmiques, va esdevenir una rebel·lió antifilipista, cosa que s’explica sobretot per la política repressiva del virrei.
Aquest alçament popular va ajudar que Barcelona passés a mans austriacistes la tardor del 1705.(...) La ciutat va ser sotmesa a setge aliat. El duc de Velasco va capitular el 9 d’octubre i va haver de sortir de la ciutat protegit per les tropes aliades. Com s’ha dit abans, les Corts Generals eren la màxima expressió del pactisme català. Per aquest motiu, segons explica Eduard Martí Fraga a La Cort General del 1705-1706, un cop Barcelona va passar a mans austriacistes, es va convocar aquesta institució. El rei {Carles III} hi jurava respectar i complir les lleis, i els estaments hi juraven fidelitat a la Corona. Aquest era el ritual. La part més important, però, era la donació que els estaments feien al rei en acabar, en aquest cas el 31 de març del 1706.
(...) També es va crear llavors el Tribunal de Contrafaccions, que preservava la legalitat vigent i tenia poder per jutjar els oficials reials.(...) El resultat final, explica l’autor, va ser que el Principat “evolucionava de manera decidida cap a la modernitat, en una societat on qui governava no era el rei, sinó la llei”.
(...) Com és natural, la caiguda de Barcelona en mans dels austriacistes va irritar, i molt, Felip V, que va demanar ajut militar al seu avi, LluísXIV. Com que Catalunya l’havia reconegut com a rei i ell havia jurat les constitucions, es va prendre aquell acte dels catalans com una traïció. Mercè Colomer Bartrolí n’explica tots els detalls en el capítol El setge de Barcelona del 1706.

Font: Agustí Alcoberro, Maria Antònia Martí Escayol. Catalunya durant la guerra de successió (directors de l’obra).

Text 5
 
Les desercions i la creixent oposició de la noblesa castellana davant el dirigisme francès anaven de la mà amb l'estratègia militar dissenyada pels aliats; la flota anglesa es dedicà a selectives i punitives operacions militars que tenien per únic objectiu desprestigiar a Felip V i la Casa de Borbó demostrant la seva debilitat militar, amb l'esperança que es produís un cop d'estat des de l'interior que derroqués a Felip V.
Però malgrat els atacs selectius dels anglesos per desprestigiar internament a Felip V i desestabilitzar el seu govern, la noblesa castellana mai no contemplà seriosament l'alternativa de passar-se a l'arxiduc Carles d'Àustria; això equivaldria, per definició, a acceptar la desmembració de la unitat territorial de la Monarquia d'Espanya, doncs eren evidents els interessos contraposats de la Casa d'Àustria, Anglaterra, Holanda i Portugal. França continuava essent l'única capaç de garantir la integritat territorial de la monarquia espanyola, i el jove i influenciable Felip V l'instrument d'aquesta garantia; la noblesa castellana començà a conspirar, però no per derrocar a Felip V, sinó per desfer-se de la camarilla francesa  (...)

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Decrets_de_Nova_Planta#Nova_Planta:_imposici.C3.B3_d.27una_llengua.
 

 
Text 6                                                         Sublevacions en la Corona de Aragó

Sublevació en Aragó
Cap a 1700 el regne d’Aragó gaudia d’un alt grau d’autonomia política respecte a Castella, això s’exemplifica en el manteniment de les lleis forals del regne. Però el rei també tenia àmplies atribucions com convocar a corts o triar els funcionaris, que solien ser castellans per a així controlar millor el regne. El representant del poder polític era el virrei que la majoria de vegades també era castellà. A pesar de totes les atribucions del monarca existia un tribunal «el Justicia era nombrado de por vida, y los lugartenientes disfrutaban de este mismo privilegio en la práctica; así que había un tribunal hacia el que los aragoneses podían dirigirse en tiempos de trastornos, porque […] era completamente independiente del control real» (Kamen, 1969: 269).
(...) Els territoris de la Corona d’Aragó van utilitzar la guerra de successió per a enfrontar-se als interessos castellans, que havien monopolitzat els aparells de poder de la monarquia hispànica; fet que va provocar un intent de canviar aquesta tendència pels territoris de la corona d’Aragó.
Per això cal entendre l’oposició a Felip V, perquè representava els interessos dels castellans en contra d’aragonesos, catalans i valencians.(…) En els aragonesos vam observar que el component anticastellà mai es va apagar, a més es va unir l’hostilitat cap als francesos fet que va propiciar les revoltes contra el Borbó.
(…)Respecte a l’espectre social que va participar de les rebel·lions podem dir que majoritàriament va ser la pagesia i l’alt clergat, i no va ser una revolta de tots els aragonesos com afirmaven alguns partidaris de Felip V. Quan la participació de la pagesia podem dir que es tracta d’una «protesta fuera dirigida más contra sus señores que contra el régimen de los Borbones.» (Kamen, 1969: 287). Aquesta unió del clergat junt els camperols és un clar indici del caràcter popular d’aquesta revolta, tractant-se d’una revolta social més que una revolta pels furs aragonesos, encara que també trobem aquests elements en les revoltes. (…) [respecte a] la part alta de la societat, la majoria es va mantenir fidel al nou monarca d’origen francés. A més a més hi ha escrits que mostren una llista dels rebels aragonesos que ratifiquen la poca quantitat que havia de nobles i de gent de la classe alta.

Sublevació en el Regne de Valencia
Igual que a Aragó a València també existia un alt grau d’autonomia política respecte Castella, aquí el rei tenia dret a nomenar al virrei, als funcionaris i sobre els pobles i ciutats. Però en aquest cas els pobles que estaven sota la jurisdicció real són uns 76, on el rei recaptava els impost que anaven destinats a pagar els salaris de manera que la monarquia no rebia massa diners d’aquestes recaptacions.(...)
Si analitzem les causes que van provocar la rebel·lió a València són diverses com l’odi contra els francesos i  la total indiferència [del rei] cap al Regne de València. La rebel·lió en el Regne de València té uns antecedents clars de finals del segle XVII, aquests són sens dubte les guerres de Germanies provocada pel control total per part dels nobles, que després de l’expulsió dels moriscs van imposar unes condicions molt dures per als nous colons cristians. Aquesta revolta social va començar en la ciutat de Xàtiva on el detonant va ser l’empresonament de quatre camperols que es van negar a pagar impostos (…)Durant la guerra també es va produir una revolució social que tenia per protagonistes a molts d’aquests rebels, que van ser utilitzats per l’exercit aliat per a lluitar en la guerra.
Podem dir que fins a 1704 els valencians es van mostrar fidels a Felip V.  [pero] els aliats van entrar per Altea cap a 1705 sense lluitar, amb el suport dels camperols dirigits per García [d’Àvila] que els prometia alliberament del pagament d’impostos i la repartició de les terres de la noblesa. Altre dirigent important va ser el militar Basset, que tenia el suport incondicional de les masses camperoles. De fet observem la primera victòria de l’exercit aliat en Denia, on l’exercit terrestre estava format per camperols dirigits per García.

Font: Aimar Ballester. La guerra de successió (1700-1714.). Universitat Jaume I Jornades de Foment de la Investigació.

Text 7                        EL LLAMAMIENTO A LA NOBLEZA DE LAS «DOS ANDALUCÍAS» DE 1706

[al estudio] regional deseamos incorporarnos con esta sucinta contribución tras decantarnos por una cuestión específica dentro del marco bético: la contestación y proceder de la nobleza en 1706 ante el llamamiento general de la Corona, intimándola a coadyuvar a la defensa de dicho territorio.
Los motivos que inclinaron a la Corona de Aragón a abrazar la candidatura del archiduque continúan siendo algo confusos. Felipe V, pese a las sempiternas colisiones de Madrid con las Cortes aragonesas y catalanas, admitió el programa político y económico propuesto en aquellas. No obstante, cada uno de los reinos orientales se incorporará al partido austríaco en grado y forma diversas: en Aragón, Valencia y, con menor claridad, en Mallorca el malestar social provocó la filiación populista;  (…) Si bien, Domínguez Ortiz precisa que el sentimiento austracista latente desde 1700 en la zona este peninsular, sobre todo entre las clases bajas y medias, no se hubiera concretado en una acción beligerante sin la irrupción de los ejércitos extranjeros, verdadero detonante de la ruptura de hostilidades. Aun cuando algunos trabajos han relativizado el vigor de la causa austríaca en la Corona de Aragón y considerado que la mayoría de la población apenas mostró interés por el conflicto, lo que parece fuera de toda duda es que el respaldo a dicho bando [tuvo] un arraigo social superior. Pero, según acabamos de indicar, en ninguna de las dos Coronas existió homogeneidad de posturas: hubo felipistas en Aragón y austracistas en Castilla. De hecho, las mayores diferencias se acusaron en el plano estamental más que en el territorial, revelándose de modo muy significativo la frecuencia con que nobleza y estado llano adoptaron actitudes contrapuestas. En general, y aunque con notorias excepciones, la aristocracia castellana permaneció indiferente, y en parte hostil, a los Borbones, mientras el pueblo aceptó apoyar a la nueva dinastía sin excesivos impedimentos, pese al gasto material y humano constante y cada vez más elevado que ello le reportaba; por el contrario, en la Corona de Aragón los términos se intercambiaban.
 (…)Parecía que 1706 iba a señalar la derrota definitiva de las tropas borbónicas (…) [ por lo que] Felipe V determinaba liderar en persona la recuperación de las zonas ocupadas y, paralelamente, reclamar la ayuda del conjunto de la población andaluza, incluidos los privilegiados. El requerimiento a la aristocracia andaluza se formalizó a través de un real despacho, emitido en Madrid el 9 de febrero, y dirigido a todas las ciudades cabeceras de reino y a los ayuntamientos principales. En él se compelía a los nobles de tales municipios, «se interesen, como es justo, en la defensa de su propia patria» -muy significativo el empleo de este vocablo-, o dicho de otro modo, en preservar su integridad territorial. [El comunicado] Reputa al soberano de monarca soldado, destacando su valentía por encabezar el ataque contra la Corona de Aragón y el obligado castigo de los rebeldes e invasores, al tiempo que lo proclama protector de la iglesia y la religión, pues subraya la existencia en la coalición aliada de fuerzas herejes, aludiendo de este modo a la participación de Inglaterra y Holanda en el conflicto.
(…) En Castilla, un porcentaje muy alto de la alta nobleza mostró una actitud no tanto hostil como recelosa e indiferente ante la entronización de la nueva dinastía, solo algunos se opusieron abiertamente; en cambio, la pequeña nobleza y la masa de caballeros e hidalgos apostaron por ella. Sin embargo, en la Corona de Aragón la nobleza titulada sufrió una división más aguda y, aunque en ciertos momentos se alinearon con el partido austracista, su apoyo mayoritario dimanó, en realidad, de las clases populares.

Font:  Francisco Javier Gutiérrez Núñez y Pilar Ybáñez Worboys. El llamamiento a la nobleza de las «dos andalucías» de 1706 Revista de Historia Moderna n° 25 (2007) (pp. 53-87) issn: 0212-5862

Qüestions:

1. Feu un esquema de les causes de la Guerra de Successió.
2. Expliqueu el posicionament dels diferents grups socials de la Monarquia Hispànica en la guerra.
3. Quines idees comparteixen els diferents autors sobre la Guerra a la península?.
4. Comenteu la idea següent (text 3): “Como hemos podido comprobar, la Guerra de Sucesión presenta todavía grandes lagunas que se han de ir superando a través del estudio de las diferentes fuentes conservadas”.
5. Comenteu la idea fonamental del text 5 sobre la noblesa castellana.

Text 8                                             La Guerra de Successió: els motius de Catalunya

 En parlar dels motius pels quals un col·lectiu humà participa en una guerra cal començar assumint que el més probable és que trobem gent que combat per raons molt diverses. En un cas com el de la Guerra de Successió a Catalunya les precaucions i els matisos són indispensables. Per començar, hi ha hagut catalans en els dos bàndols enfrontats, encara que fossin minoria els que van optar per Felip V, i avui sabem que les raons dels botiflers són prou complexes i s’han d’analitzar amb cura. Però també del cantó dels austriacistes hi ha hagut plantejaments i interessos diferents, de manera que resulta perillós extrapolar els d’un grup concret per atribuir-los a la totalitat dels combatents.
(...)Hi pot haver motius molt diversos, com dic, però n’hi ha hagut uns que han estat sostinguts pels grups dominants de la societat catalana, que eren gent que tenia un pes decisiu en les seves institucions de govern i que van saber articular i dirigir una resposta col·lectiva amb un suport prou ampli, encara que no fos total, i van aconseguir de mantenir aquesta adhesió majoritària del país fins a la resistència final, amb defeccions escasses.(...) Aquests grups dominants a què m’he referit tenien una composició social diversa -eren cavallers, comerciants, eclesiàstics-, però el paper més dinàmic l’assumia una burgesia comercial que havia adquirit força i consciència des de mitjan segle XVII, al llarg d’un procés que és, a la vegada, de recuperació de l’economia catalana després de la Guerra dels Segadors i de transformació de la seva estructura de producció i d’intercanvis, en una línia que anunciava el que va ser el creixement català del segle XVIII.
(…)Catalunya, tradicional compradora de blat a l’estranger, va deixar gradualment d’importar-lo del nord de l’Àfrica, on havia de pagar-lo fonamentalment amb plata, per adquirir-lo cada vegada en més proporció dels comerciants anglesos i holandesos, en un tràfic en què aquestes importacions es compensaven amb exportacions de productes agraris locals. Un tret força interessant de la producció i l’exportació d’aiguardents de les comarques catalanes del sud és la participació en aquestes activitats dels comerciants de Barcelona i d’un grup de negociants anglesos i holandesos residents a Catalunya. L’estudi dels embarcaments d’aiguardents pels ports del litoral de Tarragona permet veure la importància de la part que correspon a un grup de comerciants barcelonins, majoritàriament botiguers de roba, que venien les mercaderies en els pobles d’aquestes comarques, i que tenien, en conseqüència, tot un seguit de crèdits al seu favor per les vendes que feien, que devien haver compensat adquirint els productes agrícoles que exportaven.

És possible que inicialment els grups dirigents d’aquesta burgesia catalana dels negocis haguessin pensat que podien dur endavant els seus projectes amb Felip, el nou rei vingut de França, com ho van mostrar les peticions de caràcter econòmic que van presentar a les Corts de 1701-1702: un port franc, la concessió de dos navilis anuals a Amèrica (una petició que no s’ha de minimitzar; cal recordar el profit que els anglesos van treure del seu únic «navili de permís»), la formació d’una junta encarregada de redactar un projecte de companyia nàutica mercantil i universal, etc. Aviat van poder veure, però, que la vinculació amb França i l’interès mostrat pels francesos d’apoderar-se del tràfic amb el Principat podien posar en perill el model de comerç exterior que s’havia anat elaborant i que era a la base del creixement econòmic de les darreres dècades. Els comerciants catalans eren ben conscients que els convenia mantenir els lligams mercantils amb Anglaterra i Holanda perquè, com deia un memorial presentat a les Corts de 1705, si els compraven les mercaderies que era necessari importar, «se logra el no salir el dinero, pues estos truecan sus géneros o mercadurías con vino aguardiente y otros géneros del Pahís».
M’interessa, però, que es vegi que darrere d’aquestes preocupacions hi havia molt més que l’interès per assegurar unes vendes a l’exterior; que allò que estava en perill era un model global de creixement econòmic que era dominant a Catalunya fins a mitjan segle XIX: un model basat en l’intercanvi amb l’estranger de productes agraris que s’embarcaven als ports de la costa de Ponent, contra importacions industrials, en especial tèxtils —més endavant, al segle XIX, cotó en floca—, que entraven sobretot pels ports de Barcelona i Mataró. Aquest model va ser el que havia permès potenciar una economia catalana integrada, amb un mercat interior desenvolupat, on tenien un paper fonamental els comerciants de Barcelona, que venien els teixits als mercats rurals, tenien comptes de crèdit als pobles i intervenien directament en les exportacions agràries i en les importacions
tèxtils.
(…)Els grans protagonistes de l’empresariat català d’aquesta primera fase, en el trànsit del segle XVII al XVIII, semblen haver estat sobretot els botiguers i els comerciants a l’engròs, que predominaven en les companyies que es constituïen ique tenien un paper fonamental en el govern polític de la ciutat de Barcelona,i, per consegüent, en la formulació de la política econòmica catalana.
(…) Va ser aquest progrés de base mercantil el que va generar un impuls que pot explicar, a la vegada, l’empenta econòmica que es va prolongar fins al segle XVIII, i que va dur a la lògica conseqüència de la gran fase industrialitzadora d’aquest segle, i la nova força que van prendre les reivindicacions polítiques, que va acabar duent a la Guerra de Successió.
I és que cal entendre que va haver-hi una relació molt estreta entre aquestes aspiracions de creixement econòmic i el marc polític en què havien de desenvolupar-se: una relació que té a veure amb el model d’estat que es volian construir i que pot plantejar-se, per tant, en termes de defensa i conquesta de les llibertats col·lectives. Per a argumentar-ho em cal fer una ràpida ullada al marc del desenvolupament polític europeu en aquells temps.
Un estudi comparat dels sistemes polítics vigents a l’Occident europeu al final del segle XVII i al començament del XVIII ens mostra que poden dividir-se en dos grans corrents: el de les monarquies absolutes i el dels règims de caràcter representatiu a l’estil dels d’Anglaterra i Holanda, en què sectors socials d’interessos diversos no solament van aconseguir limitar el poder reial, que era l’objectiu tradicional de les velles Corts, sinó que també, i això és encara més important per a configurar un estat nacional, van aprendre a negociar els seus interessos de grup al Parlament, amb la qual cosa van fer possible que es formulés una política consensuada. D’altra banda, la multiplicació per la impremta de les publicacions de notícies, com les gasetes, o dels escrits polítics de tota mena, va afavorir al segle XVII l’aparició, en aquests països de règim representatiu, d’una opinió pública que s’implicava en els debats que commovien aquestes societats, la qual cosa va ajudar a estendre la participació en la política consensuada pels grups dirigents. S’ha pogut dir que en aquesta expansió de la comunicació —que ocorregué també a casa nostra, com ho demostra l’abundància de pamflets, discursos, representacions i gasetes— es basa el naixement de la democràcia en els temps moderns. El que és segur, com a mínim, és que va ajudar a reforçar la consciència de pertànyer a un col·lectiu amb uns interessos i uns projectes comuns, és a dir, a una nació. D’aquests dos sistemes polítics mencionats, la vella història acadèmica, sempre atenta a afalagar el poder, valorava sobretot l’absolutisme com el camí que portava a la modernització. Un mite insostenible ha fet que s’identifiqués la monarquia absoluta amb el naixement de l’Estat modern i allò que s’anomena, d’acord amb una anacrònica invenció prussiana, despotisme il·lustrat, amb el progrés econòmic. Aquestes són, però, afirmacions mancades de base.
En la cruïlla d’aquests dos sistemes polítics dominants a l’Europa occidental, els catalans del segle XVII havien triat el que implicava un sistema polític representatiu, que tenia entre ells una certa tradició i que era, a més, el que convenia necessàriament a una societat que optava pel creixement comercial —industrial, més tard—, com mostren els estudis sobre Holanda i sobre l’Anglaterra posterior a la revolució del 1688.
En el cas dels catalans el desenvolupament d’un règim representatiu havia de fonamentar-se en la conservació i la millora del seu sistema de llibertats i privilegis, basat en les Constitucions de Catalunya (…)que eren  (…) textos discutits i aprovats en Corts pels tres braços en què es dividia la representació de la societat catalana, i sancionats pel rei. A Catalunya, el mecanisme de l’aprovació de lleis en les Corts estamentals, amb totes les seves limitacions —unes limitacions que en aquells moments s’estaven començant a superar en altres països, com es pot veure a l’Anglaterra del segle XVII o als estats del Llenguadoc al segle XVIII— se seguia mantenint viu.
Que el sistema estigués en evolució ens ho pot mostrar el pes que estava adquirint aquesta institució encara no prou estudiada que és l’anomenada conferència dels tres comuns, on s’integraven representants del Consell de Cent i de la Diputació amb els d’un braç militar aburgesat, en què mancava la noblesa titulada. Després, en el buit de poder que es va produir amb la mort de Carles II, foren els membres de la conferència dels tres comuns els qui van assumir el protagonisme i, segons ha escrit Núria Sales, «prendrien partit pel rei-arxiduc i dirigirien la política interior del país durant llargs períodes de la Guerra de Successió, abans de ser abolits, arran del triomf de Felip V, en 1714»
De fet es pot comprovar que la guerra mateixa, amb la radicalització que sovint comporta, va estimular a casa nostra un desenvolupament polític que va acabar portant a plantejaments que eren ja netament republicans. Més endavant, ja en 1714, s’arribà a sostenir que la nació la representaven les Corts, totes soles, com a reunió dels tres braços, sense que calgués comptar amb el rei, la qual cosa permetia argumentar el dret de les Corts catalanes a haver triat un nou rei i a defensar-se del que en aquell moment només consideraven com a duc d’Anjou: «Sólas las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la nación [...], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda la nación cathalana, junta en sus braços, resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estava [és a dir, l’arxiduc Carles] [...]. En virtud de aquella resolución, esto no pudo ser rebeldía [...]. Luego ni el defenderse toda Cathaluña [...] huviera sido rebeldía. Porque huviera obrado según lo resuelto en braços, que sólo reconocían al rey [és a dir, Carles III] y no a otro por soberano a quien deviese obedecerse.» (…) la derrota de 1714 no va ser una derrota solament per a Catalunya, sinó per a la causa de la modernització de l’Estat espanyol. Els resistents de Barcelona proclamaven fins als darrers moments que estaven lluitant per Espanya i per la llibertat de tots els espanyols, i recordaven als castellans la trista sort de les seves llibertats públiques, liquidades després de la derrota a la Guerra de les Comunitats.
(…) En aquesta visió alternativa els homes que van dur el país a la Guerra de Successió no ens apareixen pas com retrògrads defensors de velles regles caducades, sinó com a homes del seu temps guiats per una visió de futur.

Font: Josep Fontana.  La Guerra de Successió:els motius de Catalunya. Universitat Pompeu Fabra Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics] Vol. 3 (2004), p. 11-23

Qüestions

1. Segons l’autor, quines causes van determinar l’entrada de Catalunya a la guerra?.
2. Comenta el paper de la burgesia catalana. Quins objectius polítics tenia?
3. Comenta aquesta idea: “En aquesta visió alternativa els homes que van dur el país a la Guerra de Successió no ens apareixen pas com retrògrads defensors de velles regles caducades, sinó com a homes del seu temps guiats per una visió de futur”.

La guerra propagandística: Crisol de Fidelidad,1713

Comenteu aquesta frase:            “Los Pirineos han desaparecido; ya somos todos uno”
                                                                  (Luis XIV, 4 de diciembre de 1700)

Text 9                                                         Pacte dels vigatans

 “Poder y Facultad para Tratar y Convenir, en nombre de los Catalanes, con el Ille Mitford Crow, Enviado Extraordinario de la Reyna de Inglaterra, en Genova”.

Qüestions:

1. Situa el context històric del document i el tipus de font.
2. Amb quin nom es coneix aquest document?
3. Qui eren els vigatans?
4. Qui els havia donat la facultat per tractar en nom dels catalans?.
5. Objectius que pretenien
6. Els varen aconseguir?. Expliqueu-ne les causes.
7. Conseqüències immediates  d’aquest pacte.
8. Podriem dir que que sense el Pacte del Vigatans, Catalunya mai no hauria entrat en la Guerra de Successió, al menys,  pel bàndol dels aliats?. Raoneu la resposta.
9. Va ser negatiu per Catalunya el Pacte del Vigatans?. Raona la resposta.
10. Explica el que saps del Pacte de Gènova. Situeu aquest text en el context històric
11. Comenta els personatges que intervenen en aquest  Tractat (el plenipotenciari Britànic, els representants catalans, la reina d’Anglaterra, l’arxiduc Carles III i el rei Carles II)
12. Determina amb precisió els compromisos de presos per Anglaterra.
13. Quins objectius perseguia?
14. Què va ser “el cas dels catalans”?
15. Quina diferència hi ha entre aquest acord i el del vigatans?. Quin relació hi ha entre ambdós?
16. Comenta la imatge següent:

Si voleu, podeu consultar els documents el pacte dels vigatans i el Pacte de Gènova (que, ja sabeu, no és l'original).

Text 10                                                                           Carles III

Des d’un primer moment, l’arxiduc Carles va actuar condicionat per les necessitats de la guerra europea i pels seus anhels de fer-se amb el tron espanyol. Per això, l’arxiduc va buscar eixamplar al màxim la base social del seu suport a Catalunya. Així, les corts de 1705-1706 van confirmar les mesures econòmiques favorables a la burgesia comercial i mercantil establertes per Felip V en 1701-1702 en la línia d’afavorir el lliure comerç i impulsar la producció pròpia de nous teixits a la vegada que  s’estimulava l’entrada d’artesans estrangers no francesos i es prohibia la importació de manufactures des de França.
Igualment, les corts van aprovar un seguit de disposicions polítiques satisfactòries per a l’oligarquia catalana, tot reparant els greuges del passat i sota la promesa d’un paper destacat de Catalunya en la Monarquia Hispànica de Carles III. D’aquesta manera, l’arxiduc aprovava el retorn de les insaculacions a les institucions catalanes, regulava la qüestió dels allotjaments, prometia el retorn a Catalunya del Rosselló i la Cerdanya, i restituïa a la Corona d’Aragó els territoris italians de Sicília, Sardenya i Nàpols.
Per la seva part, els braços catalans van accedir a la pretensió austriacista que els Borbons quedessin perpètuament exclosos de la successió al títol de comte de Barcelona i van atorgar al nou rei un generós donatiu de 1.900.000 lliures. A més, la Diputació i el Consell de Cent van comprometre’s a reclutar i sostenir dos regiments de 500 homes per a la defensa del Principat.
D’altra banda, en el seu intent d’afalagar i seduir els catalans per ampliar la seva base social, l’arxiduc va buscar l’articulació d’una nova elit privilegiada i fidel a la causa austriacista mitjançant l’atorgament de títols. En conseqüència, entre 1705 i 1712 el rei va concedir 82 privilegis de ciutadà honrat, 51 títols de cavaller i 49 de noble. De la mateixa manera, va concedir honors i privilegis a diferents ciutats (Vic va ser nominada com a “ciutat fidelíssima” i Reus i Valls van obtenir el títol de “ciutat imperial”).
Malgrat totes les promeses, la pràctica de govern de l’arxiduc no va presentar gaires diferències respecte de la d’un monarca absolut. Òbviament existia el condicionament de la guerra, però la realitat és que Carles III va seguir controlant les nòmines de la insaculació, va imposar mesures d’excepció contra els sospitosos filipistes (empresonaments, deportacions, confiscacions de béns, etc.) i va formar un govern que es veuria esquitxat per la corrupció i la malversació de fons públics. Tot això sumat al desgast de la guerra, els problemes financers, l’increment de la pressió fiscal, els abusos de les tropes d’ambdós bàndols i l’empitjorament generalitzat de les condicions de vida.
En conseqüència, l’entusiasme inicial de Catalunya amb l’austriacisme i la figura de l’arxiduc Carles aviat va derivar en el desencís. És més, des de 1706 ja es pot observar una clara escissió de l’austriacisme entre els partidaris del pactisme i el constitucionalisme i aquells que emparats en l’emergència de la conjuntura bèl·lica estaven disposats a renunciar a determinats privilegis constitucionals en favor de l’autoritarisme reial. És a dir, la defensa de les llibertats i privilegis de Catalunya no era la gran causa de l’austriacisme, sinó que aquesta era assolir el tron espanyol encara que fos passant per sobre de l’equilibri entre el poder del rei i el poder dels braços.

Font: Vicente Moreno Cullell a:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/5-historia-moderna/6-lespanya-del-segle-xviii-de-la-nova-planta-a-la-crisi-de-l%e2%80%99antic-regim/page/4/

Qüestions:

1. Segons el text, quines diferències hi havia entre Felip V i Carles III?
2. Quins grups socials eren el principal suport de Carles III?
3. Per què Vic va ser declarada “ ciutat fidelíssima”?
4. Què planteja l’autor sobre l’evolució dels austriacistes?
5. Comenta la idea següent: “la defensa de les llibertats i privilegis de Catalunya no era la gran causa de l’austriacisme, sinó que aquesta era assolir el tron espanyol encara que fos passant per sobre de l’equilibri entre el poder del rei i el poder dels braços”.

Text  12                                                                      La guerra a València

Poc després del setge de Gibraltar (5 de setembre de 1704 - 31 de març de 1705), amb l'ajut de l'estol anglès, els austracistes conqueriren Dènia, on el Regiment de cavalleria Rafael Nebot es passà a la causa austriacista, i altres places com ara Alzira; quan Joan Baptista Basset desembarcà a Altea l'agost del 1705, on l'arxiduc fou proclamat rei de València, començà la revolta dels maulets.
La resta de l'exèrcit borbònic del Regne de València fou enviat a la defensa de Barcelona, deixant el regne indefens, i Basset va cavalcar des de Dénia a València sense trobar-hi cap resistència important. Quan els nobles borbònics o les fortaleses tractaren de resistir, hi trobaren vilatans armats que els forçaren a fugir-ne. El virrei, juntament amb el duc de Gandia, una llarga llista de nobles i botiflers començaren a fugir, no cap a València, sinó cap a Castella.
La ciutat de València va obrir les portes a l'exèrcit maulet sense resistència. Més aviat al contrari, l'entusiasme popular fou immens. Alhora arribaven notícies de l'alçament austracista al Principat, on el propi Carles III havia desembarcat triomfalment. Això ajudà a escampar la revolta des de Vinaròs i Benicarló a Vila-real i Castelló, on els maulets es feren forts. Un cop Basset es va establir a València, on exercí de virrei en la pràctica, i amb la major part del regne sota el control dels maulets (açò és, camperols armats), la seua primera mesura va ser abolir tots els tributs senyorials.
Fins i tot va anar-hi més lluny i, amb la dubtosa legalitat del seu càrrec, va deixar de pagar tot impost a la corona. A més a més, va abolir el "dret de portes", un impopular impost sobre els productes de les colònies a València. Va tolerar —i en certa manera atiar— la persecució, l'arrest i l'expulsió dels ciutadans francesos, principalment mercaders, que eren considerats per la plebs com a enemics i pels mercaders locals com a perillosos competidors.
Òbviament, les relacions amb les Potències marítimes, aliades amb Carles III, es varen restablir, reprenent el tràfic de mercaderies com abans. Alhora, Basset i els maulets arrestaven i desallotjaven els botiflers més importants, requisant les seues possessions.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola

Text 13
   
Basset capitaneó la revuelta valenciana que, contra el gobierno absolutista y centralizador de Felipe V, unió las reivindicaciones de los campesinos contra los nobles, y de los comerciantes y menestrales de las ciudades contra el poder de los franceses y a favor del comercio con los Países Bajos e Inglaterra. De este modo se convertiría en jefe de los maulets contra los botiflers, partidarios de Felipe de Anjou.

Font:  http://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Bautista_Basset_y_Ramos

Text 14

Basset, amb el control del Regne de Val ència, havia d'organitzar la resistència armada contra els atacs borbònics. Tot d'una es va adonar que l'exèrcit camperol dels maulets no era oposició per a l'exèrcit professional espanyol, per no dir res dels seus aliats francesos.
Basset va demanar ajut a Carles III. Aquesta ajuda vingué en forma de Charles Mordaunt (Lord Peterborough) i els seus soldats anglesos. Malgrat que la seua arribada va salvar la delicada situació dels atacs enemics, també va significar la creació d'un altre poder polític, comanat pel comte Cardona, amb una força independent dels maulets i sense cap intenció de permetre el que consideraven com a "excessos plebeus". Tot això fa pressuposar que el comte Cardona i el general anglés tenien instruccions, potser del Rei, per acabar amb els "excessos" de Basset i els maulets, tractant de guanyar així el favor dels nobles, els quals en la seua majoria recolzaven els Borbons.
De ben segur, Carles III, com a propietari de terres reials i principal senyor de l'Ordre de Montesa, havia experimentat una reducció d'ingressos per culpa del refús dels maulets a pagar. Aquests diners eren absolutament necessaris per mantindre un exèrcit molt car amb el qual volia guanyar la guerra. En conseqüència, calia aturar els maulets i el seu cap, el general Basset, però calia fer-ho sàviament i amb indulgència.
Cardona i Peterborough van començar aleshores una ofensiva centrada en alguns dels col·laboradors de Basset, acusant-los d'una confiscació inapropiada de béns dels francesos i els botiflers, i empresonant-los a l'espera de judici. Mentrestant, Basset va ser enganyat per enviar-lo fora de València, primer a Alzira i després a Xàtiva, encoratjant-lo a prendre part en les lluites. Esperaven, doncs, una oportunitat per empresonar-lo, però alhora temien la seua gran popularitat entre la plebs i la rebel·lió dels maulets si li succeïa res.
L'ocasió va aparèixer quan Carles III derrotà els Borbons a Castella i va entrar a Madrid el 27 de juny de 1706. Durant les celebracions populars Peterborough va enviar en secret tropes a Xàtiva, amb l'ordre d'arrestar Basset i empresonar-lo en una fortalesa en mans angleses. I, efectivament, quan la notícia es feu pública, el poble es revoltà.
A València els crits de "Visca Basset, abans que Carles III" demostraven, en cas de dubte, quin era el sentiment majoritari dels valencians. De fet, Peterborough va haver de girar els canons, en un principi per a defensar la ciutat dels Borbons, per a apuntar a l'interior de la ciutat i controlar la plebs. Les manifestacions de protesta duraren dies, s'enviaren cartes al Rei a Barcelona, i hi hagué arreu declaracions públiques en favor de Basset i les seues reformes. Però un nou alçament maulet, aquest cop contra el que consideraven com a rei legítim i amb l'exèrcit borbònic a les portes del Regne amenaçant d'envair-lo, haguera sigut suïcida. Una victòria dels Borbons implicaria el retorn dels botiflers, amb els seus impostos i la repressió afegida. Així doncs, es resignaren sense estar-ne convençuts, i aturaren les protestes, creient que el Rei Carles repararia la injustícia i lliuraria Basset en venir a València.
Mentrestant, els maulets continuaven rebutjant pagar el "dret de portes" i qualsevol altre impost. Carles III va demanar a les autoritats de València que reclamaren el pagament de les taxes, però sense gaire èxit. El temps s'esgotava. Carles s'havia vist obligat a fugir de Madrid i va ser derrotat per James Fitz-James (Duc de Berwick) en la Batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707. Carles, doncs, es retirava a Barcelona, i amb ell el Virrei, tota l'administració i les tropes supervivents.
El poble i els maulets foren deixats a mercè de l'avanç borbònic i el retorn dels nobles botiflers.  (...) Els decrets de Nova Planta prohibiren les antigues lleis i la llengua pròpia, es confiscaren les armes (fins a l'extrem de fermar els ganivets a les taules), i es desnonaren les fortaleses. Els maulets hagueren de fugir cap al Principat, encara lleial a Carles III. Un cop totes les ciutats foren en mans borbòniques, els maulets supervivents escaparen a les muntanyes i continuaren la resistència durant anys, creant seriosos problemes a l'exèrcit ocupant.
Quan, el 1710, la guerra semblava tombar-se en favor de Carles III, la ciutat de València s'alçà de bell nou en una revolta antiborbònica. Els maulets es mostraren un altre cop als carrers, esperant que l'armada austracista desembarcara al port. Hi hagué una repressió brutal.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maulets_(hist%C3%B2ria)

Text 15

Como ha señalado la historiadora Carme Pérez Aparicio, "los valencianos, incluidos los borbónicos, fueron conscientes del peligro que los amenazaba y, a lo largo de todo el mes de mayo, se sucedieron las cartas y las súplicas al rey, solicitando el perdón para la ciudad y el nombramiento de un virrey". El indulto solicitado de que «admitiera este Reyno bajo la gloria de su obediencia» llegó el 8 de junio mediante una carta del rey fechada el día 5 en que se concedía a los valencianos «perdón general del referido delito, indultándoles de la vida y demás penas corporales de que se hicieron reos». Pero con esta contestación, "se dejaba la puerta abierta a la abolición de los fueros, a las confiscaciones de bienes y al exilio" -además de que Felipe V no cumplió su promesa de indulto «de la vida» ya que la pena de muerte se aplicó a los austracistas, incluso en casos en que era dudosa su participación en la rebelión.
 (…) Al mismo tiempo, se llevó a cabo una durísima represión contra los austracistas, recurriendo incluso a la colaboración de la Inquisición. Muchos fueron detenidos y encarcelados a pesar del indulto de Felipe V, y se embargaron el dinero, las rentas y los derechos de todos ellos y de los que estaban ausentes . (…) Los austracistas denunciaron en repetidas ocasiones la represión ejercida sobre los reinos de Valencia y de Aragón. En un escrito de 1710 se decía:
 “Robos, saqueos, incendios, estragos, atrocidades, tiranías y sacrilegios executaron los enemigos en Valencia y Aragón... en Valencia duró más de tres años la persecución con el mismo furor y estrago que al principio, pues no cesó la horca semana alguna en que no se viesen diez y doce en ella que excedieron el número de tres mil hombres los que padecieron semejante castigo, que parecía querer reducir a desierto las ciudades llevando la máxima de contener con el rigor y el miedo aquellos naturales
(...) Las nuevas medidas tomadas por los ministros de Felipe en los dos meses siguientes a la entrada en Valencia... pretendían impedir el funcionamiento de los órganos tradicionales de gobierno, el sometimiento del territorio a la jurisdicción militar, la incorporación de Valencia al sistema impositivo castellano —pero sin abolir el sistema ya existente, sino duplicando las cargas—, y la persecución de los disidentes. El paso siguiente —¿quién podría extrañarse?- sería la abolición de los Furs.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Sucesi%C3%B3n_Espa%C3%B1ola_en_el_Reino_de_Valencia

Qüestions:

1. Tipus de fonts utilitzades sobre la guerra a València.
2. Analitzeu les característiques de la Guerra de Successió al regne de València.
3. Comenteu la pintura següent:

         Retrat de Felip V tal com està en el Museu de l'Almodí de Xàtiva

Text 17                                                            El   Tractat d’Utrecht

Por el Tratado de Utrecht, España y las Indias quedaban sometidas a la soberanía de Felip V quien, a cambio, renunciaba formalmente a todos sus derechos de sucesión a la corona francesa. Inglaterra recibió de Francia varias concesiones territoriales en América y el reconocimiento de la dinastía de los Hanover. De España obtuvo el derecho de asiento para la trata de esclavos en América (marzo de 1713) y la posesión de Menorca y Gibraltar (13 de julio de 1713); en 1714, el Tratado de Rastatt significa el reconocimiento de Felipe V como rey de España por parte de las potencias aliadas, pero con la condición de renunciar a sus derechos al trono francés, evitando así la unión de las dos coronas, y perdiendo gran parte de los antiguos dominios españoles en Italia (Milán, Nápoles, Sicilia y Cerdeña que pasaron a Austria) y en los Países Bajos (Flandes).

Sobre els catalans:
Como la reyna de la Gran Bretaña ha insistido siempre con las mayores instancias en que los habitantes del Principado de Cataluña de qualquier estado u calidad que sean no solamente tengan pleno y perpetuo olvido de todo lo que han echo en la guerrapassada, y gozen de la entera possessión de sus bienes y honores, sino que hayan degozar también salvos sus privilegios antigos, el rey cathólico en atensión de la dichareyna de la Gran Bretaña concede a todos los habitantes de Cathaluña no solamente elarmisticio deseado, juntamente con la entera possessión de sus bienes y honores, perotambién les concede todos los privilegios que tienen y gozan los habitantes de ambasCastillas (que de todos los españoles son los más caros a su magestad cathólica), o queen adelante pudieren tener o gozar.
(traduït de l’anglès al castellà)

Text 18   

El Principat de Catalunya no va guanyar la guerra, i a resultes d'això va perdre les seves Llibertats i Constitucions; però no vàrem guanyar la guerra perquè els anglesos ens varen trair. És a dir, Anglaterra no va complir amb la condició bàsica del Tractat de Gènova: garantia perpètua de defensar les Constitucions Catalanes. Cal tenir sempre present que la Guerra de Successió la varen guanyar els Aliats, no els borbònics!
I cal no oblidar mai que els països aliats, els que formaven part de la Gran Aliança de la Haia, tots, varen sortir-ne beneficiats. Tots menys un!, Catalunya, que va ser traïda per Anglaterra.
La Guerra de Successió va ser un conflicte bèl·lic que va esclatar entre les potències europees. Els cabdills austriacistes en general, i els Vigatans en concret, varen entendre que entrar en aquesta guerra era un oportunitat històrica per a Catalunya, que després de la Guerra dels Segadors (1640-1659) havia perdut moltes de les seves Llibertats. La nova guerra que havia esclatat a Europa obria un nou 'escenari estratègic idoni per a que Catalunya recuperés les seves Llibertats constitucionals i l'hegemonia político-econòmica. La repressió duta a terme pel Virrei borbònic Velasco era la prova més evident que les Llibertats constitucionals catalanes estaven en greu perill sota el regnat de Felip V.
Els Austriacistes varen apostar pel cavall vencedor, els Aliats. I, efectivament, tenien tota la raó del món: els Aliats varen guanyar la Guerra de Successió i l'absolutisme borbònic en resultà totalment derrotat. Que al 1713 els anglesos ens traïssin i ens abandonessin al pou històric de la tirania absolutista borbònica era inconcebible, ningú s'ho podia imaginar. I menys tenint un Tractat d'Aliança firmat i referendat per la mateixa reina Anna d'Anglaterra en persona. Imaginar que Anglaterra no respectaria un Tractat referendat per la reina en persona era quelcom inconcebible.

Font: http://www.11setembre1714.org/Biografies/a-1-llistat-vigatans-frame.htm

Qüestions:

1. Quines potències intervenen en el Tractat d’Utrecht?
2. Per quin motiu la reina d’Anglaterra tenia tan interès a defensar els catalans?
3. Què demana la reina d’Anglaterra per als catalans?. Què va concedir Felip V? Era el mateix?
4. Quines conseqüències comportà la finalització del conflicte a nivell geogràfic, polític i dinàstic?
5. Per què Àustria s’enduu gran part dels territoris europeus de la Monarquia hispànica?
6. Ha recuperat Espanya alguns d’aquests territoris?. Explica-ho.
7. Per què Catalunya va entrar en la guerra?
8. Per què Catalunya va perdre la guerra?
9. Quines conseqüències tindrà per Catalunya el Tractat d’Utrecht?

Comenteu el mapa següent:

Primeres conclusions segons les fonts consultades

De les següents qüestions, quines es poden respondre després d’analitzar  els documents?. ¿Amb quina seguretat?.  ¿Quina fiabilitat té cadascuna de les fonts consultades? Raoneu la resposta en cada cas indicant en quin document us baseu.

• Guerra per mantenir la hegemonia europea de la Monarquia Hispànica.
• Foren determinants les aliances exteriors en el desenvolupament  de la guerra o el desenllaç espanyol no va tenir res a veure amb aquestes aliances?
• Va trair Anglaterra a Catalunya?
• Guerra separatista?
• Guerra civil catalana?
• Guerra de classes?
• La primera Guerra civil espanyola?
• Per què els catalans consideraven que un Àustria seria  respectuós amb les institucions catalanes?

5.2  Anàlisi documental. La Guerra a Catalunya

Repasseu els textos anteriors,  llegiu els textos següents i responeu els qüestionaris:

La Junta de Braços

Compareu els textos 1 i 2  següents:

Text 1

-Què era la Junta General de Braços?
La Junta General de Braços era el Parlament de Catalunya.
-Qui en formava part?
La Junta General de Braços estava constituïda pels 3 Braços de Catalunya: Braç Eclesiàstic, Braç Militar i Braç Reial.
-Era com una Cort?
L'objectiu d'una Cort era promulgar legislació (noves lleis) a través del Pacte entre el rei i les Institucions de la Terra. La Junta General de Braços era similar a una Cort per en diferia en l'objectiu i en la composició. L'objectiu de la Junta General de Braços era el de determinar si, donada la Traïció Anglesa, el Principat de Catalunya s'havia de rendir incondicionalment a les tropes de Felip V o per contra, havia de continuar lluitant per defensar el sistema constitucional català.
En quant a la composició, en una Cort hi havia el rei, mentre que en la Junta de Braços no hi era; a més, a la Cort només hi podien accedir els síndics (delegats) de les viles sota administració reial, mentre que en la Junta de Braços hi participaven els síndics (delegats) de tots els pobles, viles i ciutats de Catalunya que tinguessin més de 100 habitants; així mateix, en Junta General també hi participaven els Ciutadans Honrats de Barcelona, que en Corts tampoc hi tenien entrada.
La Junta General de Braços era per tant el Parlament més ampli del Principat de Catalunya i donava veu i vot a la Terra.
-Quan es constituí?
La primera reunió tingué lloc el 30-jun-1713 al Saló de Sant Jordi de la Diputació del General de Catalunya (Generalitat).

Font: http://www.11setembre1714.org/index2.html

Text 2

Durant l'edat moderna catalana la Junta de Braços era una institució que convocava la Diputació del General de manera extraordinària en casos d'emergència o urgència. En formaven part tots aquells representants a les Corts catalanes que en aquell moment es trobessin a la capital de Barcelona.
La decisió de convocar la Junta de Braços l'havien de prendre els tres diputats i els tres oïdors que conformaven la Diputació del General. Es constituïa seguint el mateix exemple de les Corts catalanes, és a dir, reunint els membres dels tres braços estamentals: l'eclesiàstic format pel clergat, el militar format per la noblesa i el popular format per les viles i ciutats del país. Només es convocava els membres que vivien a Barcelona (o que en aquell moment hi eren), ja que el caràcter urgent de les qüestions que s'hi havien de plantejar i les comunicacions precàries de l'època impossibilitaven una convocatòria general per tota Catalunya. Naturalment això afavoria la presència d'una majoria de barcelonins, i d'un major nombre de nobles que vivien a la ciutat; i també era acceptada la presència dels ciutadans honrats de Barcelona tot i que a títol individual.
La finalitat de la Junta de Braços era la d'aconsellar el consistori vigent sobre algun tema candent, o ratificar llurs decisions ja preses.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Junta_de_Bra%C3%A7os

Qüestions:

1. Tipus de fonts consultades.
2. a) Aquest dos textos tracten de la Junta de Braços o  Junta General de Braços. En què es diferencien? (composició, funció...). Raona la resposta.
   b) Com t’expliques aquestes diferències?
3. Què significa el fragment següent del text 1: “La Junta General de Braços era per tant el Parlament més ampli del Principat de Catalunya i donava veu i vot a la Terra.”
4. Quines conseqüències comporta aquesta idea del text 2?: “les comunicacions precàries de l'època impossibilitaven una convocatòria general per tota Catalunya”
5. Qui formava part del braç reial o popular en la Junta de Braços?
6. Qui formava part del braç militar en la Junta de Braços?
7. En 1713, quin territori de Catalunya continuava en mans de l’emperador Carles?
8. Quina fiabilitat tenen aquests documents?
9. En general, com podem estar segurs de la fiabilitat d’una font?.

Text 3                                                                  L’emperador Carlos VI

En septiembre de 1711 el archiduque Carlos dejó la Península rumbo a Viena para hacerse cargo del Sacro Imperio Romano ante la muerte de su hermano José I del Sacro Imperio Romano Germánico, dejando en Barcelona a su esposa Isabel de Brunswick-Wolfenbüttel como virreina. [pronto comenzaron] las primeras negociaciones de paz  (…) Poco tiempo después llegó una carta del Emperador en la que aseguraba que si los tratados no tenían
“las ventajas y conveniencias que nos aseguren las de mi justa causa y amados súbditos, y especialmente de ese Principado al que con tanta especialidad aprecio por lo que ha sacrificado, no serán por ningún caso admitidas ni oídas de mí semejante proposiciones, quedando yo con deliberado y constante ánimo de continuar la guerra con el mayor vigor y esfuerzo”.
Pero el 14 de marzo de 1713 los ingleses se comprometieron a evacuar Cataluña, Mallorca e Ibiza. Cinco días después, la emperatriz abandonó Barcelona, dejando como regente al General de las tropas austracistas, Guido von Starhemberg. El 22 de junio Starhemberg firmó en Hospitalet de Llobregat el acuerdo de armisticio. Finalmente el 1 de julio de 1713 se estipuló un alto el fuego tras el cual las tropas borbónicas procederían a ocupar Cataluña, y el 13 de julio de 1713 se firmó el Tratado de Utrecht entre Felipe V y la Gran Bretaña.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Sitio_de_Barcelona_(1713-1714)

Qüestions:

1. Situeu el context històric del text.
2. Expliqueu les causes i els contendents de la guerra a què correspon.

L’any 1713 a Catalunya

Text 4  
 Davant que anaven anticipant la consumació de la traïció anglesa es va convocar a Barcelona el 30 de juny de 1713 una Junta de Braços per deliberar si Catalunya s'havia de sotmetre a Felip V o prosseguir la guerra en solitari. El 5 de juliol el Braç Reial va emetre el seu veredicte proposant que es continués la guerra, i el 6 de juliol va fer el mateix el Braç Militar de Catalunya. Presa la decisió de continuar la guerra en solitari, els comissionats dels braços generals la van lliurar als diputats de la Generalitat de Catalunya, perquè la publiqués i declarés l'estat de guerra. Els diputats de la Generalitat, contraris a la proclamació, dilataren l'entrada en vigor legal de l'edicte tres dies. En la sisena instància presentada pels braços generals davant els diputats de la Generalitat, se'ls recordava que era el seu deure la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem així mateix mantenir».
(...) Finalment la proclamació pública de guerra va tenir lloc a les sis del matí del 9 de juliol de 1713. Davant la decisió presa per la Junta de Braços, Felipe V va escriure al seu avi, el rei Luis XIV de França, lamentant-se que pesi haver concedit als catalans una amnistia i concedir-los les mateixes lleis que a Castella, gens d'això havia servit; i davant la greu situació de les seves finances, el francès sentenciava que els catalans li «pagarien totes les despeses de la Guerra de Catalunya des de 1º de Julio [1713] fins que hagin rendit les Armes».

Fonts: https://ca.wikipedia.org/wiki/Coronela_de_Barcelona
           http://es.wikipedia.org/wiki/Sitio_de_Barcelona_(1713-1714)

Text 5

[julio de 1713] En el Brazo militar los votos de los aristócratas catalanes se dividieron en tres grupos. Nicolás de Sanjuan expuso el sentir de los partidarios de la sumisión incondicional recordando que «Si a las leyes fundamentales de nuestra Patria, que dan derecho a Cataluña para defenderse, acompañase la prevención, la fuerza y el poder, sin duda sería olvidarnos de nuestra obligación el no oponernos», pero que estando «nuestra Patria en medio de Castilla y Francia», «hallándose toda Cataluña fatigada, destruida, y exhausta de medios», y siendo una «esperanza vana y sin fundamento» el esperar la ayuda de Carlos de Austria, su voto era el de ir sin dilación «a Madrid a hacer acto de sumisión». Le replicaron los partidarios de la guerra, aunque estos se dividieron en dos facciones: por un lado los moderados, cuyo voto fue expuesto por Jaime de Copons y de Falcó, partidarios de continuar la guerra contra Felipe V pero aceptando la posibilidad de negociar si la oportunidad se presentaba, y por otro lado la facción radical, partidarios de continuar la guerra también, pero rechazando de plano cualquier negociación con Felipe V[. ] Expuso el sentir de la aristocracia radical Manuel de Ferrer y Sitges, quien pronunció un larguísimo y profuso discurso embriagado de odio y menosprecio hacia Castilla, calificando a los ministros de Madrid de «sanguijuelas», afirmando que ante el progreso de los catalanes, a los castellanos les corroe la envidia, tachando a éstos de ser una nación débil y de tener los «ánimos ignorantes y sencillos», todo lo contrario al honor y a la gloria de «ser catalán», y amparándose en la «Divina Providencia» exhortaba a que se tomaran las «armas y se defiendan nuestros Privilegios y Leyes hasta la última extremidad», profetizando que antes que tolerar una ignominiosa sumisión que mancillara el «honor de la Nación Catalana», debía verterse toda la sangre de Cataluña hasta un glorioso y sangriento final. Pero a pesar de la verborrea fanatizada y delirante de Manuel de Ferrer y Sitges, la división en dos facciones de los partidarios de la guerra dio como resultado que la opción minoritaria, la de los partidarios de la sumisión, sumase más votos que las otras dos por separado. Ante el resultado adverso de la votación, Manuel de Ferrer y Sitges presentó una «Protestación».
“Digo, pues, que con el presente acto —quiero tenga fuerza de solemne Protestación, con todas las cláusulas de derecho necesarias—, doy de nulidad y protesto de la susodicha deliberación por oponerse al Honor, Leyes, y Privilegios de toda la Nación Catalana, por ser ignominiosa tan servil sujeción al nombre de toda la Nación”.
Y en ese ínterin fue cuando, finalmente, llegó la noticia de que el Brazo real —estamento de los ciudadanos— había votado por proclamar la guerra sin más dilaciones.[ ]Esa resolución forzó al Brazo militar a reconsiderar el resultado de su deliberación, imponiéndose finalmente el dictado de la aristocracia catalana radical. Tomada así la resolución de continuar la guerra, los comisionados de la Junta de Brazos Generales la entregaron a los diputados de la Generalidad de Cataluña, para que la publicara y declarara el estado de guerra.

Qüestions:

1. Fonts utilitzades.
2. A què es refereix amb la “traïció anglesa”?.
3. Què era la Junta de Braços?
4. Qui formava part de la Generalitat?
5. Llegeix el Text 6 que hi ha a continuació.
6. Qui pertanyia al braç militar?
7. Quantes persones el formaven?
8. L’opinió dels membres del braç militar va ser unànime segons el text 5?. Raona la resposta.
9. Quina postura adopta l’autor del text 5 davant els fets que comenta?
10. Diries que és partidista?

Text 6   Discurs de Manuel Ferrer y Sitges pronunciat durant la Junta de Braços de Catalunya el 6 de julio de 1713 (Braç militar)

xcelentísimo y fidelísimo Señor:

(…) El día 30 del mes pasado los Excelentísimos y Fidelísimos diputados, en la convocación general de los tres Excelentísimos brazos, hicieron patentes en la presentada Proposición, que entregaron a todos los individuos, las cartas órdenes y papeles que de parte del rey, nuestro señor emperador siempre, de la reina y emperatriz nuestra señora y del capitán general de este Principado y ejército, mariscal conde Guido Starhemberg, fueron dirigidos a los Excelentíssimos Comunes, y las respuestas dadas por ellos desde 21 de enero del presente año 1713 hasta 27 del corriente mes, para que, en vista de su contenido, V.E.F. dé su saludable consejo en orden al método que se debe seguir en el triste estado de los presentes negocios.
Yo he tenido la honra de ser uno de los nueve individuos elegidos de este Excelentísimo brazo para conferir con los sujetos destinados por los otros Excelentísimos brazos a fin de reflexionar, premeditar y discurrir sobre la misma Proposición, y, después de haber intervenido en muchas conferencias, prevaleciera por pluralidad de votos el dictamen que la gravedad del mal, unidos tan irreparables accidentes, es ya del todo sin remedio.
Y así que se aconsejase a los Excelentísimos brazos la pronta sumisión, (…) para pasar a someterse al duque de Pópuli, general de los Enemigos, y estar a lo que dispondrá por no aumentar más dolorosas consecuencias en la tardanza. Este sentir prevaleció contra los demás dictámenes, de los cuales uno fue que desde luego se hiciesen prevenciones para la defensa y, despachándose sin la menor tardanza dos o más enviados al duque de Pópuli, se abocasen con él; y que si lo hallaran determinado y resuelto a que nuestra sujeción ha de ser absoluta y no condicionada, se despidan desde luego con esta respuesta, apenas hayan vuelto se prevengan las armas y se defiendan nuestros privilegios y leyes hasta la última extremidad.
El otro sentir fue que desde luego se tomen las armas, se alcen banderas, se alisten soldados, se publique continuarse por este Principado la guerra con los justos motivos de que no puede Vuestra Excelencia faltar al solemne juramento de fidelidad que tiene dado (…).
 Tan conformes y justos han sido siempre en Cataluña los motivos y las justicias de empuñar las armas por la defensa de las leyes y privilegios, que los mismos monarcas lo han aprobado y confesado haber sido mal informados y haber injustamente turbado la quietud y la justicia.(…).
¿Qué motivos tiene el serenísimo duque de Anjou para haber deliberado oprimirnos con tanto rigor? Para asegurar el éxito dichoso de nuestra defensa es preciso inferir las causas que le mueve a sujetarnos servilmente a su arbitrio.
Fue el serenísimo duque de Anjou admitido por conde de Barcelona, con derogación de leyes del Principado, el cual se halló oprimido de las grandes fuerzas que los franceses pusieron en el Rosellón, ayudados sus designios de la desmesurada ambición de los ministros castellanos, que, buscando más despótico su gobierno, han encontrado su justo y merecido abatimiento. Vino a celebrar cortes: interpúsose un disentimiento general; pero, temerosos de la superioridad de las fuerzas, disintieron, desahuciados de ayuda. Concluyéronse las cortes sin conseguirse las insaculaciones de la ciudad y diputación en el modo que las gozaba antes del año 1652.
No consiguió Cataluña en estas cortes ventajas para la Nación como la malicia ha publicado. Vinieron las armas aliadas en 1704, y el virrey Velasco, con sólo 700 hombres que tenía dentro Barcelona, instado de los comunes, disipó todas las esperanzas de los aliados de poder tomar pie en Cataluña, de lo que los serenísimos duque y duquesa de Anjou, desde el ejército y desde Madrid, escribieron con muchos elogios a los comunes las gracias; en el año 1705, habiendo desembarcado nuestro rey y señor, desterró Velasco de Barcelona más de 25,000 personas, y privó a los habitantes de tomar las armas y de salir de noche de sus casas por cualquiera necesidad; viéndose ultrajados los catalanes, tomadas las obediencias de Cataluña por los aliados, no se opusieron; es cierto que después han sostenido con todas sus fuerzas por el espacio de ocho años el juramento que sin violencia prestaron a su rey. De estos insubsistentes motivos se ha prevalido el serenísimo duque de Anjou para abolir el concejo de Aragón y publicar un decreto de derogación de todas las leyes y privilegios que gozaba la Corona de Aragón, uniéndolo a sus reinos como a provincias de Castilla.
(…)Los delitos que pueden imputarse a Cataluña son en sustancia que los catalanes han tenido siempre por más sólidos los derechos de la casa de Austria que los de la casa de Borbón; este imaginado delito ha sido común en España, aunque con más fuerza en Cataluña; pero supuesto lo referido, no podrán negar los mayores contrarios de nuestros fueros y leyes que Cataluña no ha dado motivo para la venganza que pretende ejecutar el ministerio de Madrid aboliendo del todo nuestro honor, nuestras leyes y privilegios, de donde convence y prueba manifiestamente que, no habiendo dado causa Cataluña, es injusta la razón de que se valen para oprimirnos. No debo callar los falsos pretextos de que los ministros castellanos que tiranizan los indefensos pueblos de Castilla se sirven para imprimir perniciosas máximas en aquellos ánimos ignorantes y sencillos a fin de mantenerlos en su dura dominación y hacerles más pesado el yugo de su esclavitud, pues procuran inspirar en sus corazones el encono y rigor contra nosotros con el oprobioso carácter de rebeldes con que nos denigran calificando así nuestra constancia y la unión en mantener nuestras leyes y privilegios.
(…) Los sentimientos y quejas de nuestra Nación son justificados. Comenzaron nuestros infortunios en el último rey de Aragón don Fernando el Católico. (…) En 3 de abril de 1493, de vuelta del descubrimiento, entra Colón en Barcelona, donde se hallaba el rey don Fernando, y en esta ciudad fueron bautizados los primeros seis indios, y del monasterio de Montserrat se destinaron doce monjes sacerdotes catalanes con fray Bernardo Boil, con título de patriarca de las Indias. (…) Sólo en la isla española el patriarca Boil derribó más de 160 mil ídolos, fundó las primeras iglesias, constituyó los primeros obispados, y cinco de sus monjes, y fray Julián, aragonés, fueron obispos. Gerónimo Passamonte, aragonés, fue el primer oficial real y tesorero en Indias. El único sacerdote que Colón se llevó consigo, en el primer descubrimiento, fue un aragonés. Y, contra todo derecho y razón, la reina Isabel solicitó del papa Alejandro VI, para equitar las diferencias que sobre la conquista de las Indias había entre el rey de Portugal y D. Fernando, una bula en que declarase su santidad que esta conquista fuese a favor de los reyes de León y Castilla, y así expidió la bula en mayo de 1493. Resentidos los aragoneses de que no se les permitiese pasar a las Indias, presentaron en las cortes de Monzón, celebradas en el año 1585, sus razones al rey. Reconocida por su majestad su justicia, fue establecido que gozarían los aragoneses de todo lo que gozan los castellanos en Indias; pero ¡oh dolor! por más que ha procurado Cataluña la ejecución de este establecimiento y se ha esmerado en vivir y acudir con sus fuerzas a la monarquía, no ha podido conseguir lo que de justicia se debe; si esto hubiese sucedido a los castellanos, cuáles serían sus clamores! ¿No es cierto que el rey D. Fernando de Aragón es el primero que comenzó la conquista? ¿No contribuyeron a ello los catalanes? No se hallará razón para demostrar que deban ser excluidos (…)
Digan si es verdad que la vanidad y la injusticia de los ministros castellanos han privado injustamente los mencionados reinos de los oficios y cargos a nuestros nacionales, y que en el espacio de 200 años han sido raros o ninguno los empleos que han ocupado los naturales de la Corona de Aragón. ¿No es cierto que desde Carlos V nuestros nacionales no han ocupado ningún empleo en el real palacio? ¿Son por ventura de más ilustres prosapias las familias de Castilla que las de Cataluña? No lo puede decir ni la mayor vanidad ni la más crasa ignorancia; los más ínfimos paisanos de nuestra Cataluña son hidalgos del mismo modo que los tienen por blasón en Castilla, que es lo mismo que decir hombres que no son pecheros, ni sujetos a pagar imposiciones;(…) Es también notorio que los castellanos han entrado sin justicia a gozar los arzobispados y obispados de Cataluña y Corona de Aragón; pero no consta que ningún catalán haya ocupado semejantes y otros empleos en Castilla(…). Dignos son de compasión los engañados pueblos de Castilla, y en general toda la España, por la ambición, vanidad y codicia de los ministros pasados, que como hambrientas sanguijuelas han chupado con su ignorante conducta la sangre de los sencillos pueblos; y siendo ellos los autores de las civiles discordias entre los vasallos de un mismo príncipe, han ocasionado la ruina del reino, del rey y de su propia Patria. Es tan antigua como depravada la malicia que han ido alimentando los ministros castellanos en los ánimos de aquella dócil Nación, (…) proponiéndoles facilísimos pretextos para hacer naturaleza del odio [a los catalanes]. Esta antipatía, antigua emulación, ha sido su ruina, y la que al presente amenaza a este Principado
¿No es Cataluña la que ha permitido con castellanos casarse las más ricas herederas, pues sólo seis familias poseen en Cataluña 444 ciudades, villas y lugares, hallándose empobrecida la nobleza y todo el Principado por la extracción de tan crecidas sumas? (…) Bien notorio es a todos, no hablando de tiempos muy atrasados, que desde el año 1690 hasta el 1700, el ministerio de Madrid concedió diferentes privilegios de caballeros y ciudadanos honrados a algunos conventos de Madrid (…) , y de este abuso [en la concesión de títulos] que se hizo de la nobleza nacieron civiles discordias en Urgell, campo de Tarragona, Segarra y montañas, que arruinaron muchas familias.
(…)
Hemos padecido el castigo de 8 años de guerra, en que ha quedado destruida la mayor parte de Cataluña, rendidas y arruinadas tres de las principales ciudades, sin que en las capitulaciones fuesen comprendidas sus libertades y privilegios. Asolados muchos pueblos, devastadas las más fértiles comarcas, taladas las campiñas, sacrificadas las vidas de un número sinnúmero de sus habitantes por su rey y por su Patria, de los cuales muchos padecieron en ignominiosas y duras prisiones, como víctimas de la ira de nuestros Enemigos.
(…) ¿Cómo, pues, podemos consentir sin afrenta la ignominiosa entrega que se nos propone?
(…) ¿Quién puede dudar que nuestro rey y invictísimo emperador, ligado con solemnes vínculos de tantos juramentos, y sabida nuestra constante resolución, no nos proteja y socorra en nuestra necesidad con todo su poder? En su real carta nos dice que retira sus tropas por no hacer más trágica nuestra desgracia, y no se halla en ella voz ni palabra alguna que explique renuncia de sus derechos, ni que declare que nos exime y libre del juramento de fidelidad, que todo el Principado, en acto solemne de cortes, le tiene prestado. Sabio y religioso nuestro rey, sabe que no puede renunciar sus derechos ni deshacer tampoco el juramento que su majestad hizo en la corte general si no es con otro acto de Cortes Generales, y consintiéndolo la misma corte; porque el contracto hecho en Cortes Generales es el más solemne y tiene antelación y preferencia a todos los demás contractos, de donde se infiere esta legítima consecuencia que nosotros permanecemos vasallos, y que no podemos deshacer un acto de cortes sin cortes.
(…) y aún más poderosas razones [per protegir Catalunya] por el glorioso ejemplo y memorable prueba que dio esta ciudad de su contante fidelidad, consintiendo el embarco de la reina y emperatriz nuestra señora, (…) una preciosa prenda que el rey nuestro señor nos dejó en empeño de que no desampararía Cataluña y que volvería a honrarla con su presencia.
(…) En la propia Patria han defendido con admiración tantas veces las libertades y privilegios de Cataluña (…) ¿y hoy consentiría su honor ser desemejantes a los que con tantos esfuerzos supieron mantener generosamente la gloria de su Patria y la justicia?
(…) Por todas estas razones, que desde luego se empuñen las armas y se alcen banderas, se alisten soldados, sin que se pierda un momento. Válganse los Excelentísimos y Fidelísimos brazos generales de la autoridad que el omnipotente Dios, justo y misericordioso, ha depositado en sus manos;

Manuel de Ferrer y Sitges. Barcelona 6 de julio, 1713.

Font: http://es.wikisource.org/w/index.php?title=Discurso_de_Manuel_Ferrer_y_Sitges_
(6_de_julio_de_1713)&oldid=539922

Traducción al castellano original conservada en la Österreichisches Staatsarchiv de Viena, por Francisco de Castellví (Montblanc, 1682 - Viena, Àustria, 1757)
Publicada en «Narraciones Históricas», año 1997, Ed. Fundación Elías de Tejeda, Madrid
Documento original en catalán conservado en la Österreichisches Staatsarchiv de Viena, por Francisco de Castellví (Montblanc, 1682 - Viena, Àustria, 1757)
Publicado en «Escrits polítics del segle XVIII», año 1996, Eumo Editorial, Vic

Si voleu, consulteu el document íntegre.

Qüestions:

1. Tipus de font.
2. Situa el text en el context històric.
3. Qui era Manuel Ferrer y Sitges?
4. A qui es dirigeix?
5. Quins objectius persegueix?
6. Quines dues postures hi havia a la Junta de Braços davant la situació, segons M.Ferrer?
7. A favor de quina de les dues postures mencionades en la qüestió 5 està M.Ferrer? Per què?
8. En el text s’utilitza molt sovint la paraula Nació. Diries que M. Ferrer era un nacionalista -un catalanista-?. Raona la resposta.
9. Com justifica l’autor que l’arxiduc Carles fos considerat nou rei de Catalunya havent prèviament jurat fidelitat a Felip V?
10. Comenta els agravis que explicita M.Ferrer.
1. Qui els va fer?
2. Els interessos de  quins grups socials defensa M.Ferrer?
11. a) Explica els arguments que utilitza l’autor per justificar que el  rei Carles III hauria d’ajudar militarment a Catalunya.
    b) Explica els arguments que utilitza l’autor per justificar que  Catalunya ha de continuar lluitant.
    
12. M.Ferrer va aconseguir els objectius que perseguia amb aquest discurs?. Raona la resposta.
    
13. Què va decidir la Junta de Braços?
    
14. Fes un resum dels esdeveniments posteriors.
    
15. Trobeu alguna similitud entre el discurs de M.Ferrer i el discurs polític actual que es fa des de Barcelona i des de Madrid?

Carta dels consellers de Barcelona apel.lant l'ajuda dels altres pobles del Principat el 24 de juliol de 1713

Text 7  

Desde la óptica borbónica la guerra había terminado, con lo que la proclamación [de guerra] suponía un delito de rebelión contra la legalidad establecida y de lesa majestad contra su legítimo monarca —Felipe V—, quien no reconocía a los Tres Comunes de Cataluña ni como potencia contendiente, ni como interlocutor válido, tratándoles por tanto como a meros rebeldes no sujetos a las procedimientos establecidos en las leyes de la guerra. Contrariamente, los Tres Comunes de Cataluña insistían en que la Guerra de Sucesión Española aún no había terminado y que actuaban bajo el amparo de su legítimo monarca —Carlos de Austria—. La contienda bélica se prolongó durante más de un año con un grado de brutalidad, por ambas partes, que durante todos los anteriores años de guerra jamás se había contemplado, convirtiendo a Cataluña en un inmenso campo de batalla que la dejó devastada y arrasada. Aun así el equilibrio entre ambas fuerzas no se rompió hasta julio de 1714, cuando tras el Tratado de Rastatt el ejército francés continental entró en Cataluña e inició el sitio que acabaría con la capitulación de Barcelona el 12 de septiembre de 1714.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Usuario:RenatusPius/prueba3

Text 8                                                                            La Junta dels 36
 
La Junta de Brazos Generales se disolvió no sin antes nombrar una junta de gobierno, la «Junta de los 36», que integró a moderados y a radicales, y se procedió al nombramiento de los embajadores de Cataluña (…) Así mismo se informó por un memorial al emperador Carlos de Austria en Viena de la «heroica Resolución» de Cataluña de continuar la guerra, también le hacían constar que, aun siendo conscientes de que había ordenado la evacuación de sus tropas porque la «continuación de la guerra produciría la total ruina del Principado», estaban determinados a sacrificarse hasta al fin antes que a someterse, solicitándole a Carlos de Austria el envío de socorros y que no cejara en su empeño de erigir el Principado de Cataluña en una República independiente protegida por el Sacro Imperio Germánico:
“[..] con la esperanza que la Divina Providencia, inclinada a su justa causa, abrirá camino a Vuestra Católica Majestad, de asistirla con prontísimos y copiosos socorros, continuando la guerra, y en caso de efectuarse la paz, con el eficaz empeño de no permitir separar el Principado de la obediencia de Vuestra Católica Cesarea Majestad, o erigir el Principado en República, bajo la soberana protección de Vuestra Cesárea Católica Majestad”
(…) La «Junta de los 36» era una institución del ordenamiento constitucional catalán contemplada para el caso de entrar en guerra; esta Junta de Gobierno asumía plenos poderes por delegación de la Junta General de los Brazos de Cataluña, y estaba formada por 12 miembros escogidos por cada uno de los tres brazos. (…) El 22 de julio de 1713, y tal y como era de precepto, se procedió a la tradicional renovación de los 6 diputados que formaban la Generalidad de Cataluña para el trienio 1713-1716, del que resultaron sorteados 6 adictos a la facción radical. (…) Con la extracción de diputados del 22 de julio de 1713 los radicales obtuvieron el control de la Generalidad de Cataluña, pero tuvieron que esperar hasta el mes de noviembre de 1713 para controlar el Consejo de Ciento para ello decretaron un edicto que establecía que fueron borrados de las listas de candidatos —desinsaculados—, todos aquellos que habían abandonado la ciudad por ser contrarios a la continuación de la guerra. El proceso acabó culminando el 22 de noviembre de 1713, cinco meses después, cuando tal y como era de precepto se procedió a la renovación consellers de Barcelona, del que resultó sorteado Rafael Casanova para conseller en Cap. Tras la toma del poder y controlar los Tres Comunes de Cataluña, la «Junta de los 36» se disolvería en diciembre de 1713.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Usuario:BenedictusPius/prueba3

Text 9                                                                Junta de braços de 1713

En començar 1713 el futur de Catalunya es presentava obscur. Felip no volia renunciar al domini del Principat. Els britànics van oblidar els evanescents compromisos de Gènova i l’Emperador es va preparar a trair Catalunya.
(...) A la matinada del dia 6 de juliol el Braç militar va rectificar i també va optar per la resistència. En contra del que pugui semblar la resistència era la opció més realista i possibilista. L’entrega al Borbó significava un definitiu punt i final, un camí sense retorna atès que ja s’havien explicitat les intencions del monarca a València i Aragó, i per descomptat hom sabia quines eren les pretensions respecte a Catalunya. La resistència era realista, Barcelona podia aguantar una temporada abans no es formalitzés un setge en regla, i més tenint al darrera el santuari mallorquí des del qual el mateix emperador podia mantenir un cordó umbilical i una política indefinida i no compromesa de suport implícit a la revolta. La resistència significava guanyar un compàs d’espera mentre s’acabaven de llimar els pactes de pau europeus. (...) Si Catalunya es mantenia en la carrera sempre tenia possibilitat de reenganxar-se al carro de l’emperador i preservar la preciosa herència de civilització que suposaven les Constitucions. Això sense excloure la possibilitat de victòria militar en termes relatius, no li seria fàcil a Felip V dominar militarment als catalans. De fet únicament ho va poder fer amb el suport massiu de França. Les forces de Felip V per si mateixes difícilment haguessin pogut vèncer als catalans. L’estratègia catalana, lògica i assenyada, va menar a una prorroga d’un any i dos mesos, en els quals van passar coses, però no les suficients com per capgirar el consens d’Utrecht. Tanmateix l’estratègia catalana va ser plenament vàlida fins la batalla del baluard de Santa Clara el 12 d’agost de 1714 [llegiu el text 14], allà ja es va veure que la resistència armada tenia uns límits (...). A partir d’aquell moment la resistència ja no va tenir sentit, i cal entendre la dimissió de Villarroel en aquest context. Tanmateix la inèrcia de la resistència va forçar la lògica, plantejant i provocant la terrible jornada de l’Onze de Setembre i una solució militar pel cas català.

Font:  http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html  (Fundació Bosch i Gimpera, i del grup de recerca Didàctica i Patrimoni de la Universitat de Barcelona (DIDPATRI-SGR 2009-245). Coordinació  Francesc Xavier Hernàndez Cardona; Joan Santacana Mestre; Xavier Rubio Campillo; Maria del Carmen Rojo Ariza; Maria Yubero Gómez; Francesc Cecília Conesa.

Qüestions (textos 7-8-9)

1. Tipus de fonts utilitzades.
2. Estableix les diferències entre els Tres Comuns i la Junta de Braços.
3. Quina va ser la primera reacció de la Generalitat davant la decisió de la Junta de Braços?. Per què creus que va ser així?
4. Què era la Junta dels 36? (funcions, integrants).
5. Què significa la idea (text 9): “Con la extracción de diputados del 22 de julio de 1713 los radicales obtuvieron el control de la Generalidad de Cataluña, pero tuvieron que esperar hasta el mes de noviembre de 1713 para controlar el Consejo de Ciento”.
6. Comenta aquesta idea del text 10: “En contra del que pugui semblar la resistència era la opció més realista i possibilista”.
7. Segons el text 10, al 1713, quines possibilitats hi havia de mantenir les institucions catalanes?
8. Quina és la teva opinió sobre la decisió de continuar la guerra?
9. Com va entendre Felip V la declaració de guerra del juliol de 1713?
10. Comenta els objectius polítics de les institucions catalanes
11. Explica el que saps del Tractat de Rastatt i les conseqüències per a Catalunya.
    
    

Ordre del Governador del Principat de Catalunya d'expropiar els bens dels
que havien abandonat la ciutat, per finançar l’exèrcit. 31 d'agost de 1713

Comenteu el text següent:

A l’exterior els espanyols continuaven la tasca repressiva amb actuacions tant emblemàtiques com la captura, el 30 d’octubre 1713, i execució del patriota Bac de Roda.

Font: http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html

 L’any 1714

 Text 10                                                                            Cop d’estat

(...) Els Braços van ocupar-se de formar òrgans de govern d‘excepció per fer front a la situació. Es va crear una junta representativa dels braços formada per 36 persones,12 per braç: va ser la Junta dels Tres Braços Generals o 36a. Aquest organisme es reorganitzava en quatre juntes permanents i una tresoreria: El conjunt de Juntes, amb la Generalitat (representació de tres diputats per braç) i el Consell de Cent de Barcelona, formaren el govern del Principat.
El petit estat català-barceloní va copsar d’entrada un problema financer. Es va procedir a efectuar requises, recollir bens eclesiàstics, aplegar plata de les més diverses procedències per fer encunyacions així com confiscació de bens a persones absents.
 (...) El 26 de febrer de 1714, els consellers van avançar encara més posicions. La Generalitat, sense diners ni recursos, va delegar les responsabilitats de la defensa en la ciutat. Tot plegat va ser una mena de cop d’estat que va concentrar tot el poder en mans dels consellers. Amb el control dels resorts del govern sectors de comerciants passaven a augmentar el seu poder i gestionar tot el que havia de negoci darrera l’abastament de la ciutat i el ram de guerra. Casanova en base a la seva responsabilitat sobre la ciutat i les seves fortaleses passava a ser cap fàctic, no solament de la Coronela, sinó de tot l’exèrcit català. El dia 27 de febrer els representants de la ciutat van escollir una nova Junta General, que extingia l’anterior, i que passava a anomenar-se la “vintiquatrena”. La 24a hegemonitzada per la ciutat, passava a gestionar el conflicte i a convertir-se en l’autèntic poder fàctic.

Font:  http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html  (Fundació Bosch i Gimpera, i del grup de recerca Didàctica i Patrimoni de la Universitat de Barcelona (DIDPATRI-SGR 2009-245). Coordinació:  Francesc Xavier Hernàndez Cardona; Joan Santacana Mestre; Xavier Rubio Campillo; Maria del Carmen Rojo Ariza; Maria Yubero Gómez; Francesc Cecília Conesa.

Text 11
  
Alguns problemes metodològics
El principal problema amb què ens trobem a l’hora d’estudiar el setge de 1713- 1714, és el fet que la documentació que s’ha conservat resulta escassa. Les principals fonts d’informació procedeixen de les memòries dels contemporanis, les quals sovint utilitzen termes confusos, que forcen l’historiador a fer una lectura prudent i crítica dels mateixos. (…) L’única font fiable és el Registre de deliberacions del Consell de Cent, el qual, tot i que incompletes, presenta un nombre considerable d’informacions de relleu fins el març de 1714.

El govern de la ciutat de Barcelona durant el setge
(...) a partir del 26 de febrer de 1714, es produí el suposat cop d’estat, pel qual el Consell de Cent assumia totes les funcions de la Diputació i esdevenia simultàniament el govern de la ciutat i del Principat. (…)[però] el que es produí [el 26 de febrer]  no va ser una cessió d’autoritat o de poder per part de la Diputació al Consell de Cent, sinó, senzillament, que la gestió de tota la defensa del Principat va recaure en mans dels consellers, la qual cosa afectava els pagaments de les tropes, no les decisions polítiques (…)
No hi hagué cap cop d’estat, sinó una cessió de la gestió de les tropes. No hi hagué cap creació d’una nova Vint-i-quatrena que dirigís la defensa de la ciutat, sinó una ampliació de facultats. Les persones que van ser nomenades el 17 de juliol de 1713 eren les que continuaven dirigint la institució el març de 1714, i molt probablement el setembre de 1714.

A tall de conclusió
La visió del cop d’estat defensada per Sanpere i Miquel sol posar èmfasi en les divisions entre els comuns i els enfrontaments entre interessos mercantils, polítics i
militars. En aquest sentit, cal ser conscients que la documentació oficial no posa en
dubte l’existència d’aquestes picabaralles. Ja el 17 d’agost, el general Villarroel es queixava de la «disparidad de consejos, desunión de voluntades y malintroducción de discordias de las juntas, que [es] mal método de gobierno para la expedición del
negocio». Una situació que no havia canviat pas el febrer de 1714, quan la Conferència dels Tres Comuns protestava per la «dividida y poc agermanada autoritat dels comuns». Igualment, es poden interpretar algunes de les actuacions del Consell de Cent com un intent d’assolir més poder del que li pertocava. (...)
Certament, no hi va haver un cop d’estat, però les tensions polítiques i divisions entre els comuns van ser manifestes. (...)
Una ullada al conjunt de les formes de govern durant el setge ens mostra un aspecte que cal destacar: la dinàmica institucional catalana Les institucions mai van deixar de complir la legalitat constitucional que els guiava. En els moments més crítics per a l’estabilitat política i social del Principat, les institucions catalanes reaccionaven ampliant la base social de les persones que podien prendre i influir les decisions finals. El fet que el 24 de març de 1714 s’ampliés la Vint-i-quatrena amb vint membres més, fossin o no del Consell de Cent, significava que hi havia més de quaranta persones prenent i executant les deliberacions que afectaven el futur de tota la ciutat, i per extensió del Principat. Semblantment, el fet que la Novena pogués ser ampliada amb altres dotze persones, més del doble, és indicatiu de la mateixa dinàmica. El fet mateix que la Junta General de Braços delegués les seves funcions en una Trenta-sisena [Junta], que després evolucionà cap a una Divuitena, no era casualitat. Comptat i debatut, només entre la Diputació i el Consell de Cent hi van haver més de seixanta persones decidint sobre el futur de Catalunya, a les quals caldria afegir els membres del Braç Militar, de la Conferència dels Tres Comuns i els de les juntes interinstitucionals, la qual cosa faria arribar la xifra a un centenar.  
En el context de l’enfrontament amb un rei de caràcter absolutista, el dinamisme institucional català, defensor de la política de consens i d’una major participació ciutadana en les decisions que afectaven tota la societat, es presenta amb un signe clar de modernitat.

Font: Eduard Martí Fraga Un «golpe de estado concejil»? El govern de la ciutat de Barcelona durant el setge de 1713-17141. XI Congrés d’Història de Barcelona – La ciutat en xarxa Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona 1-3 de desembre de 2009

Qüestions (textos 10-11)

1. Tipus de fonts utilitzades
2. Per què es parla de cop d’estat al febrer de 1714?.
3. Estan d’acord els dos autors sobre el que va passar al febrer de 1714?. Raona la resposta.

Text 12    

A finals de 1713, la situació a Catalunya no té res a veure amb la de 1700-1705: abandonada Catalunya pel rei-arxiduc i per les tropes aliades, l’alternativa, ara sí, és indiscutiblement entre llibertats i pèrdua de llibertats, entre govern propi i govern d’ocupació enemic. I és en aquesta Catalunya en gran part ja ocupada de finals de 1713 i del gener de 1714 que es produeix una insurrecció general contra l’ocupant. D’aquells combatents ningú no en diu “partidaris del rey nostre senyor” com l’any 1705. Ara en diuen “els de la terra” o “els de la pàtria”, o sigui, patriotes.
Però al costat de la insurrecció dels “de la pàtria”, trobem també que les partides de voluntaris i sometents filipistes es multipliquen més que mai. Són paisans armats filipistes que reben el general Moragues amb pólvora i bales a la conca de Tremp l’any 1713. Un miler de voluntaris catalans ajuden la guarnició filipista de Vic el setembre de 1713. Uns quatre mil paisans armats filipistes rebutja les tropes, de sometents i miquelets, d’Ermengol Amill el mes d’abril de 1714. Les partides del Roig d’Esparreguera, d’Ambròs Roquer d’Aiguafreda i Tagamanent, les de Grau en el Pallars, les del coronel Pau Xafia, les del veguer de Manresa Jaume Llisach (aquestes impediren que les tropes del general Nebot tornessin a prendre Manresa), les d’Igualada, s’enfrontaven contínuament als “de la pàtria”.
(...) Tot plegat ens fa pensar en la situació de guerra civil en què es trobava Catalunya a finals de la guerra, amb una proporció considerable de batlles i justícies que prenen les armes en persecució dels “de la terra”.
Caldria, doncs, replantejar tota la història d’aquell darrer any de lluita (1714). Tot sembla indicar que en aquella situació de guerra civil jugà un paper important, al costat de l’odi a l’ocupant, una merescuda desconfiança envers el govern de Barcelona. S’ha parlat sovint, i amb raó, de l’heroic sacrifici dels assetjats a Barcelona l’any 1714. S’ha parlat ben poc de l’estranya actitud d’aquell govern que no sabé o no volgué utilitzar l’alçament a la resta de Catalunya (...), que no sabé o no volgué utilitzar aquells soldats, aquells miquelets i sometents dirigits per capitostos com Poal, Nebot, Ferrer, Dalmau o Rialp, que obtenien tots sols una victòria que hauria pogut ser decisiva a Mataró l’agost de 1713, i que un mes abans de la rendició de Barcelona encara guanyaven combats com els de Talamanca i Sant Llorenç Savall. El general Nebot (...) guanyava encara, l’onze d’agost de 1713, una batalla prop de Mataró contra dos esquadrons de cavalleria francesos, però tenia ordres estrictes del govern de Barcelona de no ocupar de cap manera Mataró. Res no hauria estat més fàcil, després d’aquesta victòria, que prendre Mataró, provisionalment mal defensada per uns 600 soldats borbònics. A Mataró hi havia instal·lada tota la intendència dels exèrcits filipistes, en els magatzems de vitualles que en aquells moments contenien 60.000 quarteres de blat; el blat hagués estat una benedicció per a les tropes patriotes i per a la ja famèlica Barcelona, mentre, privat d’aquestes reserves, l’exèrcit filipista hauria rebut un cop ben dur, però el general Nebot tenia ordres estrictes del govern de Barcelona de no ocupar de cap manera Mataró: “Temía el gobierno de Barcelona no sucediesse algún grande desmán porque al diputado lo seguía mucha gente del pueblo“. El cas és que la majoria de les famílies de la noblesa i la burgesia barcelonines, com també tots els canonges de la Seu i la majoria de capitans de la Coronela, havien abandonat Barcelona per instal·lar-se a Mataró, ja ocupat pels filipistes. Tot sembla indicar que per al govern de Barcelona, dominat aleshores pel “partit aristocràtic”, la por a l’enemic de classe va ser molt més forta que cap consideració patriòtica, militar i humana.
Els Braços, a Barcelona, tampoc confiaven en els militars.
Què feien, mentrestant, els Comuns? Discutien –durant cinc dies– si calia treure o no la bandera de santa Eulàlia. Aquest és el debat: el general en cap dels exèrcits no tenia poders per a mobilitzar lleves i coronela, sinó que els havia de demanar als diputats, els quals no podien donar-los-hi sense consultar els consellers, els quals només ho podien decidir en sessió plenària, i per això calia treure la bandera de santa Eulàlia. Els debats sobre si la circumstància era prou important per treure-la duraren cinc dies.
 (...) Mentre els comuns discuteixen si calia o no treure la bandera, Villarroel havia d’esperar plegat de braços, i les tropes del duc de Populi avançaven de Martorell cap a l’Hospitalet, sant Andreu i Gràcia, acampaven tranquil·lament als Josepets i al Clot, sense baixes.
Molts són els punts foscos que caldria aclarir d’aquella guerra i la seva postguerra, moltes les exageracions que han estat dites i repetides. Potser la ideològicament més nefasta ha estat la d’encobrir una guerra civil entre catalans (entre classes socials diferents) i presentar-la com una resistència contra l’absolutisme francès en defensa de les llibertats nacionals.

Font: Joan Campàs Montaner obtingut a 
http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/02/11/la-guerra-de-successio-com-a-guerra-civil-catalana-o-per-que-no-shan-de-portar-flors-al-monument-de-rafael-casanova

Qüestions:

1. Situa el context del text.
2. Explica les raons per les quals l’autor parla de guerra civil a Catalunya.
3. Què vol dir l’autor quan parla d’una “merescuda la desconfiança envers el govern de Barcelona”?
4. Comenta l’últim paràgraf del text.
   
   

Romances, agosto de 1714

Rafael de Casanova

Text  13                                                                Crida de Rafael de Casanova

“Que com que de present es trova la present ciutat molt opresa dels enemics …i es necesita molt que tothom assiteixi a la defensa tan justa i de tanta importancia per la conservación d’ella i a este fi es fa indispensable (…) que demà que comptarem als 29 del corrent mes de juliol, compareixin a les 6 del matí a la Rambla…aportant armes els que les tindran i també els que no en tindran, els quals es trobaran d’edat de 14 anys en amunt”.

J. Galofré. Documents de Catalunya. Recull de textos històrics. Barcanova

Text  14

El 25 de juliol del 1713 Barcelona ja estava assetjada. Els borbònics estaven dirigits al principi per l’inepte duc de Pópuli, i després, a partir del 26 de juny del 1714, pel molt més capaç duc de Berwick. De l’artilleria es va passar al fusell.
(...) el 13 d’agost del 1714, amb la intenció de rendir el baluard de Santa Clara, la batalla es va saldar amb una victòria catalana. A un preu altíssim:  Barcelona havia perdut el 30 per cent dels efectius; Berwick, només el 5 per cent. El 3 de setembre, Berwick va oferir la rendició a una Barcelona desesperada. El conseller en cap, Rafael Casanova, volia acceptar la rendició, però altres prohoms, com Feliu de la Penya, van apostar per la resistència.
Pel rei Borbó, els catalans no eren dignes, sinó rebels. No tindrien autogovern. A canvi, en una mostra de cinisme, el rei els concedia “todos los privilegios que poseen los habitantes de las dos Castillas”.
L’11 de setembre, dimarts: Casanova va tornar a quedar ferit i va ser traslladat al Col·legi de la Mercè, que feia d’hospital. D’allí va ser traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, on es va registrar que havia mort, potser per error, potser per protegir-lo. Cap a les dues de la tarda, Villarroel va voler capitular per evitar una repressió brutal, però el govern encara va fer una darrera crida patriòtica.

Font: Agustí Alcoberro, Maria Antònia Martí Escayol, directors de l’obra Catalunya durant la guerra de successió obtingut en:
http://www.11setembre1714.org/Literatura/articles/catalunya-durant-guerra-successio-AraLLIBRES.pdf

Text 15                  

(…) Rafael Casanova, no tuvo un comportamiento heroico ni tampoco fue un mártir que muriera resistiendo a las tropas de Felipe V. El conseller en cap, cuya muerte heroica en defensa de Cataluña se ha exaltado tantas veces desde la mitología, realmente no murió entregando su vida a la defensa de las instituciones catalanas.
Avisado por Villarroel de las dificultades para resistir, se presentó en la muralla de la ciudad con el estandarte de santa Eulalia, venerada por los barceloneses, para dar ánimos a los defensores con aquel bando nítido y lleno de patriotismo español:
“Señores, hijos y hermanos: hoy es el día en que se han de acordar del valor y gloriosas acciones que en todos tiempos ha ejecutado nuestra Nación. No diga la malicia o la envidia que no somos dignos de ser catalanes e hijos legítimos de nuestros mayores. Por nosotros y por la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vencer. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios”
Después de recibir un balazo en el muslo fue trasladado al colegio de la Merced donde fue atendido con pronóstico reservado. Tras caer Barcelona en manos de las tropas de Felipe V, quemó los archivos, falsificó el certificado de su defunción y delegó la rendición en otro consejero. Tan sólo dos días más tarde de ser herido, logró escapar disfrazado de fraile del cerco de Barcelona y refugiarse en casa de su hijastro en Sant Boi de Llobregat.
Casanova en 1719 fue amnistiado por Felipe V, a quien juró acatamiento volviendo a ejercer como abogado hasta retirarse en 1737. Murió en Sant Boi de Llobregat en el año 1743 a la edad de 83 años.

Font: http://www.grandesbatallas.es/batalla%20de%20la%20diada.html

Text 16

El moment millor conegut de la seva biografia és el seu comportament l’11 de setembre. En el context del setge definitiu sobre la ciutat, Casanova va adreçar-se al portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i envoltat dels prohoms de l’escorta, va arrossegar al contraatac diverses companyies de la Coronela amb un discurs que encara avui resulta sorprenent per molts catalans:
“Señores, hijos y hermanos, hoy es el día en que se han de acordar del valor y gloriosas acciones que en todos tiempos ha ejecutado nuestra nación. No diga la malicia o la envidia que no somos dignos de ser catalanes e hijos legítimos de nuestros mayores. Por nosotros y por toda la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vender. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios”.
Així, durant una hora i mitja va disputar-se una terrible batalla cos a cos. Era el combat final. Durant l’enfrontament, Rafael de Casanova va rebre una bala a la cuixa i va haver de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Ferit, però no mort com alguns van voler insinuar per fer més dramàtica encara la situació. Com a conseqüència de la ferida va ser hospitalitzat al col·legi de la Mercè on va ser visitat pel conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li portaven un projecte de capitulació que va aprovar. Posteriorment va ser traslladat a Sant Boi de Llobregat, a la casa del seu difunt sogre.
Els comentaris sobre l’heroïcitat de Casanova van imprimir en la consciència dels catalans la brutalitat de l’assetjament final dels Borbons sobre Barcelona com cap altre esdeveniment de la seva història. La suposada mort del conseller en cap va convertir-lo en la personificació de la llarga història de l’autogovern català. Però la realitat era que no havia mort heroicament en la defensa de la ciutat. Només havia estat ferit i ni tan sols va ser empresonat pels vencedors. La repressió només va suposar-li la confiscació dels béns: escassament 160 lliures. El patrimoni del sogre no va ser confiscat i va passar a mans del fill de Casanova, Rafael.
No havia passat un any de la caiguda de Barcelona que Rafael de Casanova ja tornava a exercir com a advocat a la ciutat comtal. I el 1725, després del Tractat de Viena, va veure com li retornaven els béns confiscats. A partir d’aquí, el que es convertiria en màrtir i mite del catalanisme es dedicaria a la seva feina com a advocat fins a la seva retirada definitiva a Sant Boi on moriria el 1743 amb més de vuitanta anys.
En definitiva, ens trobem davant d’una vida mancada de qualsevol mena de sentit èpic, amb l’única excepció de la seva ferida l’Onze de Setembre de 1714. Així, Rafael de Casanova és un heroi que només pot aportar la representativitat del seu càrrec com a conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona, la institució que tenia el veritable poder en la Catalunya resistent. Ni abans de l’Onze de Setembre ni després va representar cap tipus d’èpica catalanista de resistència als assaltants borbònics. És més, la seva solució al conflicte passava per la negociació. Si avui és un heroi mitificat, ell mai va voler ser-ho, ni realment ho va ser.

Font: Vicente Moreno Cullell (llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària) a  http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/guerra-de-successio/

Text 17

L'11 de setembre del 1714 començà l'assalt general de les tropes borbòniques cap a dos quarts de cinc de la matinada. El Conseller en Cap Rafael Casanova va presentar-se a la muralla amb la bandera de Santa Eulàlia, venerada pels barcelonins, per tal de donar ànims als defensors. Segons la tradició aquesta senyera només podia utilitzar-se en els moments de greu perill per a Barcelona. Les tropes borbòniques penetraren a la ciutat per diferents punts, però bàsicament utilitzaren l'anomenada "bretxa reial" entre el Baluard de Santa Clara i el del Portal Nou a l'est de la ciutat. L'assalt es prolongà durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Els principals punts d'enfrontament se situaren al Convent de Sant Agustí, amb el Coronel Pau de Thoar i Grec al capdavant del Regiment de la Concepció amb la missió de contenir l'avanç de les tropes borbòniques pel centre de la ciutat; entre el Baluard del Portal Nou i el Baluard de Sant Pere, on se situà Rafael Casanova amb l'estendard de Santa Eulàlia; i finalment a les barricades del Palau Reial Nou, prop del port, on se situà la bandera de Sant Jordi i caigué ferit el General Joan Baptista Basset. Cap a les dotze del migdia del mateix dia Casanova resultà ferit d'un tret a la cuixa, fet que l'obligà a retirar-se de la batalla. El front s'estabilitzà cap a les dues de la tarda, fet que permeté iniciar l'anàlisi de la situació. Tant Rafael Casanova com Antoni de Villarroel havien estat ferits i estaven ingressats en hospitals de campanya.
Havent caigut en combat lluitant heroicament contra les tropes invasores castellanes i franceses tant el principal cabdill polític com el militar, es tornaren a reuniren els Comuns i resolgueren fer una nova convocatòria als civils promulgant el següent pregó:

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola
Si voleu, podeu  llegir el pregó íntegre.

Qüestions (textos 14-15-16-17)

1. Tipus de fonts utilitzades en els textos sobre Casanova.
2. Explica com presenten la figura de Rafael de Casanova els autors dels textos anteriors.
3. A què es deuen aquestes divergències?
4. Quina diferència hi ha entre el fet i la opinió?. Raona la resposta en relació a les fonts consultades en aquest apartat.

Text 18

"El motiu d'aquest fulletó és divulgar i donar a conèixer alguns trets bàsics de la vida d'un home, en Josep Moragues, heroi de la Guerra de Successió i fill de Sant Hilari, que forma part de la llista de personatges il·lustres de la història de Catalunya.
Josep Moragues i Sobrevia (1669-1715) va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm i feia vida de pagès propietari quan, per diverses circumstàncies, es veié implicat en els moviments que es donaven a diferents llocs d'aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català. Casat amb Cecilia Regàs, d'Arbúcies, per parentiu es relaciona amb grups d'Osona que tenien problemes de tot tipus amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment entronca amb els que s’anomenaren "vigatans", gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l'exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s'accentua amb la designació del monarca Borbó Felip V com a rei d'Espanya a la mort, sense descendència, del darrer Àustria, Carles II, l‘any 1700, malgrat que Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701.
Sota els auspicis de mantenir una política d’equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s'havia buscat aliats, es dóna a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió.
Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte de la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, compromís dels catalans d'aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705).
D'aquesta manera els vigatans prenien una posició contraria a la dels filipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues es destaca en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats.
Ben aviat ascendí en l'escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A inicis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d'Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort.
La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota d'Almansa (1707) l’ avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, i per tant el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d’Àustria el 1711, la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats en aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.
El Tractat d’Utrecht  (1713) suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l'aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats.
Els dirigents catalans d'aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se'ls presentaven de mantenir l'estatus anterior al conflicte.
El 1713, Moragues rendeix Castellciutat al Borbó però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué l'11 de setembre del 1714. Home d'acció i contrari a una solució personal fàcil que se li oferia, el 1715 fugia amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març.
Moragues fou jutjat, torturat i mort a garrot. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció que deia:
"Josep Moragues, per haver comés el crim d'una repetida rebel.lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia".
En Josep Moragues dedicà gran part de la seva vida a la lluita en defensa de la identitat del poble català i per la seva gesta es convertí en heroi i màrtir de Catalunya.

El 1991 el poble de Sant Hilari Sacalm erigí l'actual monument que es pot veure a la plaça Josep Moragues, obra de l'escultor Domènec Fita, que perpetua la grandesa i la memòria d'aquest gran patriota i hilarienc i il·lustre per a les futures generacions. L'artista gironí va voler representar amb la seva obra el que pensava sobre la figura d'en Moragues i també magnificar i dignificar per a les generacions de Catalunya, la vida i l’ obra d'un hilarienc que lluità i mori per un poble català lliure.
En el seu treball es ressalta que el General va morir al Portal del Mar de Barcelona i que el seu cap va restar 12 anys penjat dins d'una gàbia. Va creure que podien ser dos motius prou forts i atraients com per a que fossin els grans signes històrics. L'11 de Setembre del 1714 suposa la pèrdua dels nostres drets i de les nostres llibertats i valia la pena que en féssim l'emblema de la nostra festa nacional.
Amb un millor coneixement de la persona d'en Josep Moragues, un hilarienc il lustre podrem estimar i valorar més la seva valenta i heroica aportació a la lluita per la causa del poble català davant el centralisme borbònic de Felip V, allà pels inicis del segle XVIII".

Text d’Angel Serradesanferm. Sant Hilari 2004.

1. Feu la introducció al comentari del document anterior.
2. Expliqueu el que sabeu sobre la Guerra de Successió espanyola.
3. Quina va ser la postura de Catalunya al respecte. Qui ho va decidir? Causes d’aquesta decisió.
4. Quina va ser la postura de Castella al respecte. Qui ho va decidir?
5. A quin grup social pertanyien la majoria dels habitants de Castella i de la Corona d’Aragó?.
6. Comenteu les institucions catalanes al 1700 (funcions, components, accés al càrrec)
7. Resumiu el text.
8. Qui era Moragues?. Va estar implicat en la Guerra de Successió?. Per què, segons el text?.
9. Quina és la postura de l’autor del text respecte a la Guerra de Successió?.
10. Moragues era un patriota o un traïdor?.

Text 19                                                                          La Diada

Felipe V no fue un rey impuesto por Castilla ni la Guerra de Sucesión fue una guerra entre Castilla y la periferia. Realmente hubo una Cataluña borbónica, una Valencia borbónica y también una Castilla, Madrid y Toledo partidarias del duque Carlos de Habsburgo (austracista igual que Barcelona). Muchas comarcas catalanas de los Pirineos y del interior se mantuvieron firmes y fieles a Felipe V.
En ambos ejércitos hubo españoles de todas las provincias. En el ejército “maulet” (maulet, ejército austracista y botifler, ejército borbónico) lucharon gallegos, castellanos, valencianos, aragoneses, andaluces, catalanes y también muchos extranjeros. Destacad por su honor y lealtad el “Tercio de Castellanos”, que el 11 de septiembre de 1714 se entregó con decisión a la causa de la defensa de Barcelona hasta el final de la batalla.
(…) La historia oficial no habla de los 6.000 partidarios de Felipe V que tuvieron que abandonar Barcelona después de que ésta fuera tomada por la tropas aliadas. Tampoco se habla de las ejecuciones ordenadas por los austracistas entre 1707 y 1713, ni de los catalanes que integrando los cuerpos de asalto borbónico del duque de Berwick tomaron la ciudad.
Tampoco puede ser presentada la resistencia de Barcelona como una lucha nacionalista catalana contra el centralismo e imperialismo castellano; olvidando que la causa proclamada por Rafael Casanova, a la cabeza de la burguesía catalana, no eran las del pueblo catalán sino la de una minoría que controlaban las instituciones de Barcelona y que en 1704 se afiliaron al bando aliado con intención de tener poder de decisión en una España gobernada por Carlos de Habsburgo.

Font: http://www.grandesbatallas.es/batalla%20de%20la%20diada.html

Qüestions:

1. Resumeix el text.
2. Creus que és un article d'opinió?. Raona la resposta.
3. Amb quines idees estàs d’acord?. Raona la resposta.
4. Amb quines idees no estàs d’acord? Per què?.
5. Creus que l’autor està en contra de la visió catalanista de la Guerra de Successió?.
6. Segons l’autor, per què la resistència de Barcelona no pot ser considerada una lluita nacionalista?.

La vissió dels Contemporanis

Llegiu el document següent:                                      Diari de Mas i Soldevila

1713
6 de juliol
Als 6 de juliol de est mateix any prengué dit Parlament e o Junta General sa última resolució. La qual fou de la continuació de la guerra y defensar-se ab las armes esta ciutat y demés que se pogués del Principat, a què se conformà també després lo Consell de Cent de esta ciutat. Y en est, o en altre tingut poc antes o després, se donà ple poder als consellers y Vintiquatrena de Guerra [Junta de Braços], composta de personas de tots estaments de consell, per tot lo tocant a dita guerra y defensa de esta ciutat. La qual Vintiquatrena continuà tot lo temps del siti disposant y executant per dit effecte junt ab los consellers quant li aparexia convenient, y en moltas cosas sens participació al dit Consell, per no poder-se aquest en est temps convocar ab la facilitat y prestesa que moltas vegades los casos.

9 de juliol
Est mateix dia, en nom y de part dels deputats y ohidors del Principat, ab públic pregó y cridas se passà a publicar la continuació de la guerra, dient-se continuar esta baix lo domini del senyor emperador, per la defensa de las constitucions, privilegis y llibertats de Cathalunya y se passà en la Deputació a nomenar officials majors militars.

23 de juliol
En est temps  (…) se procurava reparar terraplens de muralla y baluarts, posar artilleria en sos puestos y fortificar totas parts la plaza y Monjuïc de la millor manera que·s podia, per una vigorosa defensa, no obstant la casi total falta de medis, tant de Ciutat com de Deputació, confiant per la intercessió dels sants patrons en la misericòrdia divina y assistència de sa soberana protecció.

29 de juliol
Als 29 de dit, a la matinada, envià lo duc de Populi a esta ciutat un trompeta, lo qual, lisenciat de entrar, entregà de part de dit duc de Populi a la ciutat un paper del thenor següent:

            Don Restanyo Conselmo-Estuard, duque de Populi, etcétera, capitán general del exército y Principado de Cathalunya, se haze a saber a la ciudad de Barcelona que si en todo el día de oy 29 de julio 1713 no abren las puertas a las armas del rey, nuestro senyor, dándole la devida obediencia, no sólo no les valdrá a sus naturales el indulto que la gran benignidad de su magestad les tiene concedido, sino que tratándoles como a pertinazes rebeldes, experimentarán todo el vigor militar.( …)
             Campo de Barcelona, a 29 de julio 1713.
             Duque de Populi.

Comunicat est paper als altres dos comuns de Deputació y Bras Militar y a don Anton de Villarroel, general comandant, per los consellers , feta madura reflexió sobre de aquell y son contengut,, s’i respongué per la ciutat lo mateix dia a la tarda per medi del mateix trompeta, a qui despatxat al camp se entregà per resposta altre paper, que contenia lo següent:

            (…) Que las portas y plaza de la ciutat de Barcelona se han tancat y defensat dels enemics que la intentan y han intentat invadir.
            Que esta ciutat y tot lo Principat prosegueixen la guerra consenqüentament a la innata fidelitat que conservan a son sobirà, de la qual dependeix sempre la descisió de la pau o de la guerra.
          Que las injúrias, amenassas y desusat estil alienta y no amadrentan los cors de vassalls que conservan lo reiterat jurament de fidelitat.
           Y ab la referida resposta, podrá lo senyor duc de Populi péndrer las resolucions que expressa, quedant la ciutat resolta a oposar-se a totas, com ho manifestarà la experiència. Barcelona, a juliol 29 de 1713.
           Los consellers de la ciutat de Barcelona

14 d’agost
Als 14, per cartas de Inglaterra de 30 de juny passat, se tingué en esta ciutat notícia certa que en lo tractat de pau ajustat en Londres lo dia 14 de maig proppassat entre Inglaterra y lo senyor rey Felip era lo contengut en lo capítol 13. [a continuación transcriu l’article sense més comentaris].
Com nostre comandant general Villarroel no pogués recabar del duc de Populi la bona correspondència de tractar als presoners y soldats de esta ciutat y Principat segons lo stil de guerra, sinó que a uns feya penjar y a altres posar en galera, li féu enténdrer procehiria axí mateix en los presoners se farian del camp y que en las funccions y rencontres no se donaria quartel. En execució del que féu plantar en dos o tres parts differents del Pla de esta ciutat forcas altas, si bé no executà ni posà en obra lo fer penjar presoner algun.

1 d’octubre
Al 1 de octubre, per ser dia complia lo senyor emperador los vint-y-vuyt anys de sa edat, donà nostre general comandant don Anton de Villarroel en sa casa un splendidíssim banquet, en què convidà los generals, conseller en cap, coronel y governador de la plaza y molts cavallers y altras personas de distincció.

27 d’octubre
Lo dia 27 entrà al moll un socorro de moltas provisions de Mallorca, unas de particulars y altras que feya venir Francisco Antoni Vidal, mercader de Barcelona, qui era lo factor que havia enviat allà la ciutat.  Lo que causà gran alegria per tota ciutat.

1714
Febrer - juny
Entrats ja en lo any de 1714, continuant-se per part dels sitiadors lo bloqueo y per los de la plaza la defensa y fortificació (…) 

Juny-juliol
Per passar ab gran perill de ser apressadas las embarcacions que venian de Mallorca ab algunas provisions de boca ne arribavan ja molt pocas a poder entrar al moll, y axí los víurers y manteniments ab tant llarc siti se anaven molt estrechant y per consegüent alterant-se los preus, lo que y la consideració del incessant treball y contínua fatiga suportavan los indivíduos de la Coronela en entrar las guardas sens poder treballar de sos officis, donà ocasió a què se deliberàs, com se deliberà, que tots los dies que entravan de guarda se donàs a cadahú de ells 4 sous de socorro, lo que posant-se luego en execució se continuà fins a la fi del siti.

Agost
Ajustava’s a esta gran incomoditat y fatiga  la escassez y penúria de víurers y manteniments, que per arribar-ne ja molt pocs de Mallorca per temor dels vaxells de Espanya anavan molt reduint-se los que se trobavan en ciutat. Majorment lo del pa, que és lo primer aliment. De tal manera que ja als últims de dit mes de agost, del poc que tal qual se podia pastar per compte de la ciutat, primerament se’n venia als de la Coronela y soldats, y després als altres si abastava. Y si alguns particulars trobavan una o altra quartera de blat, era a preu crescut, de 10, 14, 18 y 20 lliures (...)  Y a est compàs anavan alterats los preus de molts altres dels pocs comestibles se trobavan en ciutat.

11 de setembre
Reduïda esta a tan deplorable estat, si bé animosa a la major defensa y resistència al assalt, ... arribà la desgraciada hora de cerca de la una de la matinada del dia 11 de setembre de est mateix any 1714… Avansada ja la matinada de est mateix dia 11, poc antes de mitg dia, se arribà a parlament entre los de la plaza y del exèrcit, de resulta del qual nasqué una general suspensió de armas de una y altra part. Y que al tart, clos ja lo dia, ab certas capitulacions formadas per la ciutat passaren per part de esta al exèrcit dos personas, qui foren don Hyacinto de Oliver y Mariano Duran, ciutadà honrat de Barcelona, a posar en mà de dit excel·lentíssim senyor mariscal duc de Bervic, general del exèrcit, ditas capitulacions. Y havent-los sa excel·lència dit que entre rey y vassall no hi havia pactes ni capitulacions no se dignà acceptar-las, ans bé los precisà a tornar-las a la ciutat y los donà per resposta que diguessen a dita ciutat se submetés a la clemència del rey y a sus armas, assegurant-la de no ser ell amic de sanc.

12 de setembre
Retornats en ciutat ab esta resposta, passada la mitja nit y axí entrats ja en lo dia 12 del mateix mes dits don Hyacinto de Oliver y Mariano Duran, feta relació al consistori dels consellers de quant los havia passat ab dit excel·lentíssim duc de Bervic daren de part de sa excel·lència la resposta. Lo qual y personas de la Vintyquatrena de guerra que s’i trobavan donaren prompta providència per juntar-se, com en efecte se juntaren luego en la sala del Consell de Cent de casa la Ciutat....Y estant en dita sala, se resolgué, submétrer-se des a la real clemència y armas del rey senyor Felip Quart y a la pietat y generós pit de dit mariscal duc de Bervic que las comandava....
Suplicaren dits enviats a dit excel·lentíssim senyor mariscal manàs darlos-ne una nota o apuntament en escrits de tot que se dignava disposar y ordenar. A què condescendí gustós, y axí fent-la formar y escríurer, luego se’ls entregà ... , que era del thenor següent:
               “Aunque han llegado muy tarde los de Barcelona a pedir la clemencia del rey, todavía el excelentísimo señor mariscal duque de Bervic tiene tanta benignidad que no quiere usar del rigor de la guerra, y con este motivo de conservar y no destruir los vasallos de su magestad se ha venido a conceder por gracia la vida a todos los pueblos y demàs personas que se hallan en Barcelona. Tanbién que no se sequeará la ciudad y cada uno podrá vivir en su casa, como de antes, en la ciudad, sin que por lo passado se les haga ningún processo de lo que han echo contra el rey.
              En quanto a las tropas regladas que ay dentro de la plaza, serán a discreción conforme las costumbres de la guerra a semejantes casos, pero se les concede la vida. Todas se retirarán mañana día 13 al amanecer (…)
                Enviarán orden al comandante de Cardona para que entregue el Castillo”

13 de setembre
Lo dia 13 següent se executà tot lo demés previngut y ordenat per sa excel·lència en lo sobredit paper y apuntament. Y consecutivament est mateix dia 13, o lo de 14 següent, anaren quatre o sis cavallers catalans a casa de la Ciutat, ahont rebuts per lo consistori dels consellers dalt en la sala de Consell de Cent, ab especial orde y commissió de dit excel·lentíssim senyor mariscal los manaren se despullasen la insígnia consular y la ropa y vestidura de consellers y que enviassen a sas casas per tornar-se’n a ellas ab sos propis regulars vestits, per ser axí lo orde y voluntat de sa real magestat, extinguint, com extinguia, des de alashoras lo consistori y ofici de consellers. Y fent-se també semblant diligència per extinguir lo consistori de deputats y ohidors del General de Catalunya en casa de la Deputació, los feren donar y entregar las veneras de or, diamants y rubins que per insígnia y divisa aportavan sempre per esta ciutat y Principat públicament pendents sobre sos pits. Ab lo que extinguit, com se extinguí també lo comú del Bras Militar, que se componia dels cavallers del Principat y ciutadans honrats de Barcelona, quedà esta y lo Principat sens cap ni brassos.
...
Est és lo fi que tingué lo siti y esta la lamentable tragèdia de nostra amada pàtria.

Diari de Mas i Soldevila (Jurista, membre del Consell de Cent,  Conseller Segon de Barcelona  (1711-1712)

Si voleu, podeu consultar el document íntegre.

Llegiu el document següent:                                    Memòries d’Aleix Ribalta

ESDEVENIMENTS DE LA GUERRA 

1705
“ (…) y en lo any 1705 se rebella la Provincia, y volien par Rey a Carlos lil, que vingué del Imperi, y lo any referit desembarca prop Barcelona; vingué ab molt poca gent, y com eren a gust del pais tothom ley ajudava en tot lo que podia: y se posa siti luego en Barcelona, y en lo termini de un mes la rendi; y luego de estar rendida en pochs dies tingué tota la Provincia.
(…)De est poble del Palau, essent Francisco Queralt Batlle, ley vingué orde per haver d'anar a guañar Bellvis, y de 14 anys en avant aqueren de seguir tots, y antes d'arribar al poble eixiren a donarlos sa obediencia; y vingueren uns soldats de part de Barcelona, y pasaren a Aragó y al Regne de Valencia; y com desitjaven estas dos Provincias lo voler per al Rey Carlos lil, ab facilitat es guanyà

1707
En lo any 1707 ja tenim fora los francesos de Catalunya; Carlos lIl nos té de governar. La campanya vinent pasa Carlos lil en sa armada al Regne de Valencia, per voler conquistar les Castilles; y en Almansa se dona una batalla, que Carlos lil la perdé, que queda ab pocs soldats, y se aqué de retirar en Catalunya, y esto fou en lo any 1707. Y la armada de Felip Quint los ana en se-guiment, y guañà Tortosa, y vingué a posar citi en Lleyda, y lo dia de St. Marti se rendi. Mentres estava sitiada Lleyda la armada de Carlos lIl era en las Borjas, y tenie posats tres mil cavalis portuguesos, que van pillar tot lo gra de esta terra, y de casa sen portaren 1.300 q. de gra. Ja tenim Lleyda rendida; mes ja pots estar sert que també nos quedaren los trebalis al damunt, que venien ab lo animo de degollar fins a les criatures, a no haver entercedit la Reyna, que era de Saboya y era mare de Rey D. Fernando (Ferran Vl). Als primers de juliol se despobla tota esta terra; les eres eren totas paradas; al pondres lo sol marxà lo poble tot junt; pararen en Muntaler, y lo endema en Agramunt, y de alli se anaren repartint. Nosaltres paràrem en Guissona; alli se mori un germa, de edat duns vuit anys.(…) anava referin los treballs (que) avia pasat, que sen avia tornat en casa, que daven los blats a batre a mitges, y venien les partides de Carlos y moltes voltes, després de estar net, lo prenien; eixos treballs éran per tot lo Urgell, y de diro a trobarsi és molt distant; tots los dies se trobaven les partides, per ser la una armada al siti de Lleyda, y la de Carlos 3 anave divagant per lo Urgell.

1708
En lo any 1708 venian las partidas de Lleyda, se mon portaren totas las pallas, sens quedar cosa per las nostras cavalcaduras, y se aniquilaren tant que casi lo Urgell quedà sens cavalcadures. Eixa campanya parà Orleans en Agramunt en comprar blat als soldats. La infanteria venia ab tres o quatre cortans de blat en la muxilla, y los paisans lo compraven per alimentarse, per no haver quedat cosa, ni menos se sembrà dit any. La armada de Carlos lil se trobava en Igualada, y quant a la part de Montblanch; deixo a ta consideració quina revolució havia de haver per est pahis, y aquelis homens ques levantaren en lo any 1705 en titol de Miquelets pararen en lladres, y esos éran los que feian més mal en lo pahis.
(…)mes venian las partidas en lo ivern de Lleyda, que fins la palla de las mbrfegas sen portavan, fins lo poch del Pa (que) teniam lo prenian y moltas vegadas lo posàvem dins dun sach y lo colgàvem entre lo fem. Lo blat se havia de anar a buscar al Camp de Tarragona; lo pagàvem a 9 ll. Ia quartera.
(…); feian gran dany al paisa; tots los dias seguian tot lo Urgell; lo un dia venian las partidas de Lleyda; altres dias venian les de Carlos lil, y entre uns y altres no nos deixaven cosa.

1709
(…) Mes te diré que del any 1707 fins cerca del any 1710 y agué un Governador que ley deian Uvenyi, (Louvigny, general belga) que era lo home més cruel que may al món se ha vist. Va durar cerca de dos anys que tants Miquelets com prenian tots los feia penjar, y después se posava al cap que volia fer un pou, que de dalt del castell volia fer una mina fins al riu; el pou se va fer y vuy y és, y féu perdrer molta gent; no va poder lograr lo que pretenia, que va eixir la aigua salada. Y perque conegas la autoritat que té Lleyda y el dany (que) va donar per esta terra; aquells baluarts nous, que vuy són cerca del castell, los feren fer als comuns de tota esta terra; en est poble del Palau va durar dos anys; (…). Les pedres de les portalades les feian pujar als paisans ab bayarts, quels cuidaven fer rebentar, y sempre la gran garrotada per aturdir lo paisanatge. [...]

1710

Luego que se sabé que lo Emperador era mort, en la armada de Carlos lil y havia soldats de altres potencias que tenian lliga feta, y luego se va anar desfent, perque no volian que lo Emperador fos Emperador y Rey de España.

1711
(…)Als últims del any 1711 tornaren a eixir los miquelets del any 1705, y com la tropa de Felip Quint estava tan esbarriada comensaren a matar alguns soldats de cavall, y ab los cavalis mateixos pasaren a servir, y posaren lo nom que eren voluntaris, y com la justicia no tenia gran poder entre los miquelets y voluntaris, prenian al paisa tot lo que podian, y ab algunas casas que estavan acomodadas los oposaven que éran Butiflers, y prenian lo amo de la casa

1713

En lo any 1713 te referiré lo que pasa. Cerca de St. Joseph parti la Emperatris de Barcelona; ya pots pensar com als últims de any 1710 sen ana lo Emperador, tots los apasionats de Barcelona y los demés de la Provincia quin sentiment avian de tenir, vehent a tots dos fora de la Provincia. En alguns simples els donaren a enténdrer que tornaria, mes los homens savis nou volian creurer, y sols quedà en Barcelona Stramberch en sa armada, y als primers de juny féu fer un pregó, que deia, qui volgués servir al Rey per anar a l'lmperi, y qui no volia servir se (li) dave llibertat per tornarsen en sa casa. En eix pas quedaren més aturdits los de Barcelona, perque veian que no quedava un cap en Cataluña.
(…) A Barcelona va formar de las Confrarias companyas y regiments, que estave ab la inteligencia, que ella sola avia de resistir a una armada; boijeria que tenian molta al cap, mes te aseguro que luego mudaren la idea, y se acosten los treballs.
(…) Al partit de Manresa, entre uns y altres tot ere cremà y Robà, que nos quedà cosa, que en Manresa sols cremaren més de 700 casas y fent aqueixes funcions se acabà lo any 1713.

1714
(…)Al que fórem a la Primavera, vehent que lo Duch de Populi no podia rendir aquella ciutat, vingué una armada de Fransa, més poderosa que la que tenia lo Duch de Populi, comandada per lo General Barbich (Berwick), y luego que arribà en Barcelona los féu enténdrer si se volian rendir; respongueren que no; entonces prengueren les armes tot lo bras eclesiAstich, com també religlosos y una gran porció de estudiants, que se encontràvan dins Barcelona. Comensà a tirar Berbich a la muralla, que ell no volia guanyar la ciutat arrumada, que les muralles éran del Rey, y que per alli avian de entrar.
(…)En esta ocasió Barcelona féu llamada, que no costà molt de detenirse la armada dels francesos, vebent que perdie tanta gent, y entonces se rendiren a pactes, y Barbich los prometé quels salvaria vidas honrras y isiendas y de eixa manera se entregà Barcelona, y lo citi durà catorse mesos, que ne aparérem ais últims de octubre o primers de novembre que se rendiren.
(…)Los aficionats a Felip Quint, molt alegres, y los del Emperador, molt aflegits. Ya no nos queda sinó Cardona per a guanyar; y lo governador de dit castell ere Dn Manuel dels Valis, del Poal, un home molt estimat de la tropa de Felip Quint per lo bon trancte (que) tenia als presoners que paraven en ses mans, y lo dit se rendi vehent que ell quedava sol en esta Provincia, y se retirà ab ell ab sa gent en Viena ab son pasaport.

Sols nos queda los voluntaris i miquelets; que fareñ de aquesta gent? Se resolgué, lo Rey de dar un perd general, que tots los ques presentarian, cada un en so partit, foren perdonats, y aixi o executaren, y a Déu gracias, que jais tenim tots rendits; ya tenim la guerra acabada; lo paisà estarà quiet en sa casa.

CONSELLS EN CAS DE GUERRA

Assi te fas (faig) un resum ab estas breus lineas del; trebalis (que) porte la guerra. Primerament, quant se mude un camp, que entre un pahis contrari una hora al rededor de la armada va un camp bolant, sens officiais, y estos prenen tot lo que troban, y a vegadas deshonra com o executaren en alguns pobles vehins de est paratge quan vingué la armada; acostumen segar los sembrats en titol de ferratge; a vegadas sen porten les garbas segades, y altres vagadas, los grans de les sitges, y'aixi te advertesch que si mai veus guerra, nos pot fiar  cas de ningú, [...] 

LLEGIRAS AB MOLTA ATENCIÓ lo que porta una guerra de una armada a la altra; (…) y la resposta (que) deu fer lo paisà  és "que yo no em cuido de aqueixas cosas, só home de mon treball”, que les cosas de guerra és per los soldats, [...]

Si voleu, podeu consultar el document ampliat.

Qüestions

• A què es refereix Mas el dia 14 d’agost de 1713?.
• Compareu els dos diaris i treieu-ne conclusions.

 La fi de l’estat català

Catalunya i la Guerra de Successió. Tres segles d’ocupació
Malgrat que va començar com una guerra dinàstica de repercussió continental, la Guerra de Successió va ser realment una guerra d’ocupació dels territoris de la Corona d’Aragó, tal com la història ha acabat demostrant.

A partir de 1713, la Catalunya resistent forjà un discurs inequívocament republicà fonamentat en la defensa dels drets i llibertats i de la pàtria.  Tanmateix, el conflicte esdevingué ben aviat una guerra d’ocupació. El terrorismo militar caracteritzà ja les accions de càstig borbòniques de 1705 i 1706; esdevingué permanent al País Valencià, Aragó i les comarques occidentals de Catalunya després de la batalla d’Almansa (1707), i prengué una nova recruada, al Principat, durant el setge de 1713-1714. La postguerra es caracteritzà per l’ocupació militar i la repressió sistemàtiques

La fi de l’estat català
Un balanç desapassionat de les conseqüències de l’Onze de Setembre requereix analitzar què teníem i què vam perdre amb la derrota. La desfeta suposà la fi de l’estat català. L’estat català, abolit l’endemà de la derrota, es fonamentava en la Cort general, representació dels braços o estaments presidida pel rei, que tenia plena sobirania legislativa i fiscal. S’organitzava, a més, a través d’un organisme permanent dels braços, la Diputació del General o Generalitat, que disposava d’una àmplia xarxa territorial i de nodrits ingressos. S’articulava sobre el territori mitjançant els consells locals, de caràcter representatiu. A un altre nivell, l’Audiència de Catalunya s’havia constituït en l’última instancia judicial —és a dir, en el nostre tribunal suprem— i el tribunal de contrafaccions havia esdevingut la instància superior de resolució dels conflictes entre institucions —el nostre tribunal constitucional.
La defensa de les constitucions i drets s’havia organitzat de manera eficaç en les dècades precedents mitjançant la Conferència dels Tres Comuns, que aplegava la Generalitat, el Consell de Cent i el Braç militar, format per nobles i ciutadans.
En definitiva, el govern de Catalunya s’articulava des dels principis del pacte entre el monarca i la representació del país, de la supremacia de la llei i dels drets individuals i col·lectius. Tot aquest entramat juridicopolític, d’arrels parlamentàries, i amb una representació social i territorial progressivament ampliada, va ser suprimit de cop i volta amb la derrota.
L’Onze de Setembre va ser anorreada, per la força de les armes, la nació política. Tanmateix, la nostàlgia de les constitucions perdudes es va prolongar més enllà dels últims moviments de resistència de la dècada de 1730. Els seus efectes es poden rastrejar encara en les primeres dècades del segle XIX, quan, progressivament, donaren pas a la vindicació d’una nació cultural i identitària, amb els inicis de la Renaixença. El seu patrimoni constitueix el fonament d’uns drets històrics que requereixen encara la seva devolució.

 Font: Agustí Alcoberro. Catalunya i la Guerra de Successió. Tres segles d’ocupació

Qüestions:

1. Segons el que has estudiat, quins grups socials estaven representats en les Institucions catalanes? (Corts, Diputació, Junta de Braços, Consell de Cent).
2. Comenteu la frase següent després de recordar la informació aportada en el text 11 sobre  el memorial enviat a l’emperador: “A partir de 1713, la Catalunya resistent forjà un discurs inequívocament republicà fonamentat en la defensa dels drets i llibertats i de la pàtria”
3. A qui representaven les institucions catalanes segons el text?
4. Quines diferències hi hauria entre el Parlament d’abans de 1714 i el Parlament actual?
5. Per què creus que Alcoberro compara l’Audiència de Catalunya amb el Tribunal Suprem, i el Tribunal de Contrafaccions amb el Tribunal Constitucional?. Quin tipus de relació vol establir?.
6. Indica si els següents drets individuals hi existien a l’Antic Règim:
   
1. Dret a la llibertat (a no ser pres com esclau)
2. Dret a no ser torturat
3. Llibertat de religió
4. Llibertat d’expressió
5. Inviolabilitat del domicili
6. Lliure propietat
7. Dret de vot
7. Al final del text, l’autor parla d’uns “drets històrics que requereixen encara la seva devolució”. A quins drets es refereix?
8.  Segons Alcoberro,  Qui els va prendre? Qui els ha de tornar?.
9. Què significa “Tres segles d’ocupació” amb que titula l’article?.
10. Dedueix la ideologia de l’autor raonant en què et bases.

 
Comenteu el text següent:                                  Edicto de D. José Patiño

Edicto de D. José Patiño: Habiendo cesado por la entrada de las armas del rey nuestro señor (que Dios guarde) en esta ciudad y plaza, la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña, el excelentísimo Sr. mariscal Duque de Berwick y liria, General del Ejército felipista, me ha encargado que ordene y mande a los diputados y oidores de cuentas del General de Cataluña que arrimen todas las insignias, cesen totalmente así ellos como sus subalternos en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la diputación y sus dependencias, a los señores administradores de la ciudad D. Francisco de Junyent y de Vergós y doctor José Graells, en cuyo cumplimiento lo ejecutaron así prontamente y sin réplica alguna, por convenir así al real servicio.

Barcelona, 16 de septiembre de 1714 

Observeu les taules següents:

                                     Si comparem aquestes dades  amb les que aporta Torras Ribé pel conjunt de
                                    Catalunya, veurem que els percentatges d’alcaldes foranis a Montblanc són similars.

                                          Font: Josep M. Grau i Pujol La guerra de successió a la Conca de Barberà
                                          Conferències a Montblanc els dies 24 i 27 d'octubre de 2006

Qüestions:

1. Situeu les taules en el context històric.
2. Descriviu la informació que aporten.
3. Qui eren els tinents de corregidors?
4. Quina funció tenien?.
5. Qui els nomenava?.
6. Des de quan existia aquest càrrec?. Per què?.
7. Compareu la informació de les taules amb el text següent:
   En la distribució dels càrrecs judicials salta als ulls la desigualtat o greuge comès contra els naturals d’aquella Corona [d’Aragó], ja que (...) hi ha més de cent places de les quals dues han estat obtingudes per aragonesos, una altra per un valencià. En les Audiències  de la Corona d’Aragó havia estat manifestada la voluntat del Senyor Felip V, per moltes i justes raons, que la meitat al menys de llurs funcionaris  fossin naturals de la regió; i component-se, com es componen, de 55 càrrecs, 20 només han nascut en aquells regnes...”
   Fragment de la Representació (“Memorial de Greuges”) presentat conjuntament pels diputats representants de les capitals de l'extinta Corona d'Aragó (Saragossa, València, la ciutat de Mallorca i Barcelona) a les úniques Corts que va convocar Carles III d'Espanya, l’any 1760.
   
   Font: Jordi Gallofré. Documents de Catalunya. Recull de textos històrics.
   
   

Comenteu el text següent:                                           La Cervera austriacista

Des de la setmana passada, la Paeria de la ciutat de Cervera està difonent certa confirmació oficial de que la ciutat no va ser fidel a la causa borbònica durant la Guerra de Successió al regne d’Espanya (1701-1715), tal i com s’ha dit sempre.
Segons una llegenda els cerverins, havent estat del bàndol borbònic, van demanar al final de la Guerra de Successió que com a recompensa el rei Felip V els concedís un port de mar, que en el segle XVIII era símbol de riquesa i de grans capitals. Atès que la ciutat era terra endins, es diu que es va plantejar demanar els drets que es cobraven del port. A falta d’aquesta recompensa, sempre s’ha dit que la ciutat va rebre l’honor de tenir la Universitat.
Ara l’ajuntament de Cervera prepara una sèrie d’actes per donar a conèixer a tot el país la seva petita/gran veritat oculta: que la ciutat va ser fidel a Carles III d’Habsburg i no a Felip V de Borbó. Cervera no va ser filipista! Cervera va ser austriacista! I això no és qualsevol cosa. Des de sempre la capital de la Segarra ha arrossegat una imatge negativa quan se la relacionava amb la Guerra de Successió. Cervera sempre era considerada la ciutat dels filipistes, dels traïdors a la causa nacional.
L’alcalde, Ramon Royes, ha manifestat la necessitat de fer un acte institucional amb la presència del mateix president de la Generalitat per tancar definitivament aquesta vella història, o convocar un seminari amb historiadors de prestigi, entre altres actes. (...) Així, va explicar el resultat d’un estudi realitzat pel historiador Josep Maria Llobet i Portella, en el qual es demostra que la ciutat va ser fidel a l’arxiduc Carles d’Àustria, com demostren algunes actes municipals de 1705. En els antics documents d’arxiu hi ha proves que demostren que la ciutat va celebrar triomfs de la guerra a favor del que havia de ser Carles III. (...)
Tanmateix, en un àmbit popular sempre ha existit la idea que la ciutat de Cervera havia estat fidel a Felip V. La teoria vindria de que l’any 1713 Cervera va enviar dos síndics a Madrid per negociar la reconstrucció de la ciutat, que havia quedat devastada per la guerra, i per tal d’aconseguir més diners van dir al nou monarca que li havien estat fidels, sense ser veritat. Aquest fet, així com la construcció de la Universitat de Cervera, van donar peu a la fosca i falsa llegenda sobre la ciutat. Segons Llobet, el tancament de les altres universitats catalanes i la construcció d’una de nova a Cervera obeeix únicament al propòsit de la corona de tancar totes les universitats catalanes, que eren nius d’oposició i conspiració, i així obrir-ne una de nova en un lloc apartat de la capital, al centre de Catalunya.
En temps de fer-se preguntes, en temps de parlar de llibertat, ara que som a les portes del tercer centenari del 1714, en temps de gravetat entre Catalunya i aquella Espanya no tan diferent de la que va imposar el Decret de Nova Planta… Cervera rasca en el seu passat i es reafirma com a austriacista i partidària en la Guerra de Successió del bàndol de la pàtria catalana.

Font: Roger Rosich. Cervera. http://www.nuvol.com/noticies/la-cervera-austriacista/

5.2  Segones conclusions. La Guerra a Catalunya

De les qüestions plantejades en torn de la guerra a Catalunya, quines es poden respondre després de consultar-los?. ¿Amb quina fiabilitat?. Raoneu la resposta en cada cas indicant en quin document us baseu.

• Va trair l'emperador Carles VI a Catalunya?.
• Rebel.lió catalana?
• Lluita per les llibertats de tota Espanya?
• Guerra separatista?
• Per què l’alçament austriacista solament es produeix a partir de 1705 i no des de l'arrivada del rei Felip V (1701)?
• L’alçament contra Felip V va ser un moviment polític o una revolta?.
• L’alçament contra Felip V va ser  revolucionari?
• L’alçament contra Felip V va ser antimonàrquic o antidinàstic?
• Per què la Generalitat i Barcelona es varen resistir a sumar-se a la sublevació contra Felip V fins l’any 1705?.
• Qui va dirigir la  guerra contra Felip V? .
• Perquè fou necessari bombardejar Barcelona per tal que acceptés a Carles III?.
• Barcelona va patir tres setges, el primer pels austriacistes, el segon i el tercer per les tropes filipistes.
• Per què després del Tratat de Rastatt Lluís XIV s'implicà en la lluita contra la resistència catalana, considerada ara com una pura i simple rebel·lió?.
• Tots els catalans eren antifelipistes?.
• Eren els botiflers anticatalans?.
• Hauria destruït Felip V les llibertats del Principat de Catalunya si els catalans no haguessin trencat el jurament de fidelitat?
• Va ser Villarroel un militar filipista?
• Va ser Villarroel i no Casanova el verdader heroi?
• Va haver un cop d'Estat en 1713?.
• Va haver-hi una Revolució Burgesa?.
• Per què l’11 de setembre de 1714 es tria com Diada nacional de Catalunya en lloc d'altres fets polítics, socials o culturals?
• El Decreto de Nueva Planta prohíbeix el  català.
  
  

6. La interpretació      dels fets. Conclusions generals      castellano/español

Com s'ha pogut comprovar, l'historiador té la difícil missió d'interpretar uns fets històrics basant-se en moltes ocasions, si es tracta de fonts escrites, en paraules de vegades confuses, de vegades imprecises, de vegades –sense saber-ho- amb un significat diferent al que actualment emprem. D'aquesta manera, es converteix en usurpador involuntari de les ments que les van escriure perquè no sempre té plena seguretat en com les ha interpretat, quins matisos no ha percebut, quina era la veritable intenció d'aquella persona en escriure-les, i s'ha de conformar amb plantejar hipòtesi, sense la certesa que alguna vegada pugui confirmar-les.

L'objectiu d'aquest tema ha estat el d'una aproximació a la Guerra de Successió a Espanya, centrat especialment a Catalunya, i dirigit als estudiants de Batxillerat, havent procurat consultar una certa varietat de fonts documentals, primàries i secundàries, i de diverses ideologies, que ens han proporcionat informació sobre la qual el nostre criteri ha de decidir la seva fiabilitat, i que hem utilitzat segons la nostra lògica històrica, sabent que hauran quedat no pocs dubtes i que el que presentem no és sinó una possible interpretació d'uns fets complexos, que es mereixen, en una altra ocasió, continuar estudiant.

Vegem, doncs, a quines conclusions podem arribar després de l'anàlisi de les fonts consultades:

• La Guerra de Successió va ser una guerra espanyola i una guerra internacional. Per Felip V la Guerra de Successió no pretenia mantenir l'hegemonia europea de la Monarquia Hispànica, sinó ser reconegut com el seu rei. Pel seu avi, però, la guerra formava part d'una lluita pel domini d'Europa i pels mercats d'ultramar: "Luis XIV expresaba claramente su opinión al embajador francés en Madrid: «El objetivo principal de esta guerra es el comercio con las Indias y la riqueza que ellas producen» (Kamen, H. Felip V. El rey que reinó dos veces). En la guerra de Successió Espanyola, a nivel internacional, es dirimeix l'hegemonia europea entre França, que l'ha heretat d'una Castella ja en decadència des de començaments del s. XVII, i la potència emergent, Anglaterra, que serà la vencedora convertint-se en la nova potència mundial. El seu procés i resultat posa en evidència que va ser Anglaterra la que mou els fils en les seves diverses fases (des  de l'aliança a favor de l'arxiduc Carles, a la intervenció en Catalunya fins a aconseguir el pacte amb els vigatans, a la pau en el moment que ja no li interessa continuar l'acord amb el nou emperador), i la que obté els resultats que li beneficien especialment: l’equilibri de poders en el continent, que li deixa les mans lliures per engrandir el seu imperi colonial.

• Anglaterra va trair Catalunya perquè encara que va voler cobrir-se les espatlles amb  l’art. 13 del Tractat d’Utrecht, el respecte als drets individuals no és el mateix que el manteniment de les institucions del Principat, que és al que s’havia compromès  Anglaterra amb el Pacte de Gènova fos quin fos el final de la contesa:

                                                                    TRATADO DE ALIANZA
Entre la Serenísima Reyna Anna de Inglaterra y el Principado de Cataluña contra el Serenísimo Duque de Anjou y sus adherentes para establecer en la monarchiade España a su verdadero Rey Carlos III, Archiduque de Austria, en que dicha Serenísima Reyna promete su garantía perpetua para asegurar los privilegios y leyes de dicho Principado.

Art. 6:
Para más manifestar el celo al bien público y la inclinación de la Serma. reina de Inglaterra a la ínclita y noble nación catalana, el dicho Iltre. Mitford Crowe promete que siempre y cuando, lo que Dios no permita, sucedieren adversos e imprevenibles sucesos en las armas, asegura que los habitantes del dicho Principado que se declararen y tomaren las armas a favor del rey Carlos III y altos aliados para el fin de sacudirse el horroroso yugo de la Francia quedarán con toda seguridad, garantía y protección de la Corona de Inglaterra, sin que puedan padecer la más mínima alteración ni detrimento en sus personas, bien, leyes ni privilegios, de modo que ahora y en lo venidero goce el Principado de Cataluña todas las gracias, privilegios, leyes y costumbres, tanto en común, como en particular del modo que el dicho Principado gozaba dichos privilegios, leyes y gracias en el tiempo del difunto rey Carlos II.

Tractat de Gènova, 20 de juny, 1705

Els austriacistes de l’època parlen de traïció: “los pérfidos ministros ingleses, despreciando tantas promesas, rompiendo tantas seguridades, han sacrificado la confianza que en la Nación Inglesa teníamos puesta, entregándonos a discreción a nuestros capitales Enemigos”. (discurs de M. Ferrer i Sitges al juliol de 1713)

I els mateixos anglesos n’eren conscients de la perfidia: dos impresos anònims fent-se ressò de "el cas dels catalans" van aparèixer a Londres el 1714. En The Case of the Catalans Considered podem llegir: “És evident que els catalans es van sotmetre al rei Carles per instigació dels anglesos [...]. Encara que deixem de donar suport a l’emperador no hauríem d’abandonar els catalans [...]. Vam tenir en les nostres mans el poder d’imposar qualsevol condició que volguéssim. ¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? [...]. ¿Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? ¿No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat?”   ( Vicente Moreno Cullell
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/5-historia-moderna/6-lespanya-del-segle-xviii-de-la-nova-planta-a-la-crisi-de-l%e2%80%99antic-regim/page/4/)

 

• No va ser la primera Guerra civil espanyola si considerem que una guerra civil és un enfrontament armat entre els habitants d’un mateix Estat, i La Corona de Castilla i La Corona d’Aragó eren Estats independents, no hi existia Espanya com Estat unificat fins, precisament, 1714. Més aviat es podria considerar una guerra entre las dues Corones de la Monarquia hispànica encara que matisant, ja que, com s’ha comprovat,  va haver-hi partidaris de Felip V a la Corona d’Aragó i, en molta menor quantitat, partidaris de Carles III a Castilla (per això no hem trobat gaires aportacions en aquest sentit): “en ninguna de las dos Coronas existió homogeneidad de posturas: hubo felipistas en Aragón y austriacistas en Castilla” (F. J. Gutiérrez y P. Ybáñez El llamamiento a la nobleza de las «dos andalucías» de 1706 en la Revista de historia moderna n° 25, 2007, pp. 53-87 ). La primera afirmació està fora de dubte pels abundants documents que parlen de la facció filipista, més o menys minoritària, a Aragó, València, Mallorca i Catalunya. En canvi, en el cas de La Corona de Castella, mentre el projecte filipista per l’historiador Albareda (La Guerra de Sucesión de España) “contó desde el principio con el apoyo de la mayoría de la nobleza castellana”, diversos autors comenten l’oposició de l’alta noblesa a Felip V, però sembla ser que  mai va ser armada i tindria com a objectius no enderrocar Felip V sinó acabar amb l’intrusisme francès en el govern castellà,  per tant, haurien de considerar, tal com s’ha dit més amunt, que la guerra va ser civil en La Corona d’Aragó, especialment a València i a Catalunya en què va haver enfrontament armat entre filipistes i austriacistes, mentre que en La Corona de Castilla no ens consta cap confrontació armada entre els seus habitants (Felip V va tenir el recolzament de les masses populars), encara que, tal com dèiem, va haver-hi austriacistes a títol individual entre l’alta noblesa: “Un estudio reciente sobre el alcance económico de la política confiscadora de Felipe V en la Corona de Castilla demuestra que el secuestro de las haciendas de los austracistas castellanos apenas supuso un alivio a la crónica penuria de la Real  Hacienda durante el conflicto bélico, ya que más de la mitad de lo recaudado por este concepto fue destinado a pagar las distintas mercedes otorgadas por el monarca borbónico” (Virginia León Sanz, ob. citada)
  
  

• Durant la guerra de Successió a Espanya no va haver-hi una Revolució Burgesa segons la informació estudiada. En els documents consultats sobre Catalunya, la utilització de termes com nació, o llibertats, creen aquestes expectatives i els representants de la burgesia, consellers, i membres de Juntes de Braços, assumeixen la representació de tota Catalunya i diuen lluitar per les llibertats de Catalunya, de la nació catalana. Analitzant, doncs, el cas de Catalunya i acceptant que la burgesia és la classe social més dinàmica, amb poder econòmic i polític, l'estudi de la seva actitud, com a dirigent en gran mesura dels esdeveniments (al costat de la noblesa), presenta diverses consideracions: en primer lloc, tenir en compte que la postura de la burgesia catalana, enfortida econòmicament pel desenvolupament econòmic finisecular d'incipient industrialització, “un model basat en l’intercanvi amb l’estranger de productes agraris contra importacions industrials, especialment tèxtils... Aquest model va ser el que havia permès potenciar una economia catalana integrada, amb un mercat interior desenvolupat, on tenien un paper fonamental els comerciants de Barcelona” (J.Fontana. La Guerra de Successió: els motius de Catalunya. Universitat Pompeu Fabra Revesteixi de Dret Històric Català Vol. 3 (2004), p. 11-23), va anar evolucionant políticament al llarg del que podríem considerar tres fases: entre 1700-1705, d'acceptació al nou monarca Felip V, després que aquest jurés les constitucions i acceptés les reivindicacions presentades en un grau aproximat al que després faria Carles III; la segona fase, de 1705-1713, en què la burgesia adopta una nova postura unint-se a l'aliança antiborbónica, actitud que culminaria amb el jurament de fidelitat a la tardor de 1705 quan l'Arxiduc jurà les constitucions catalanes (en les quals va concedir també moltes de les reivindicacions, entre elles el control dels insaculaciones), i és reconegut comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de Castella. Aquest canvi es deu a diversos factors, però fonamentalment perquè la burgesia catalana va veure l'oportunitat d'assegurar els seus interessos econòmics aliant-se amb la petita noblesa que havia pactat amb Anglaterra (Pacte de Gènova), descontenta per la possible amenaça absolutista –amb la pèrdua d'alguns dels seus drets senyorials i càrrecs que això comportaria-, i per l'actuació poc respectuosa amb les institucions del virrey Velasco, i amb un clergat que se sent amenaçat pel regalisme de Luis XIV, i , a més, comptant (i aprofitant) amb el suport més o menys actiu, més o menys general segons les zones, d'una pagesia de fort sentiment antifrancés després de les passades experiències del s.XVII. En aquesta aliança social interna i en aquesta aliança política externa, veu la burgesia catalana millors possibilitats de defensa dels seus interessos que en el govern de Felip V, confiant especialment en la garantia anglesa. El canvi, per tant, no és respecte al sistema polític que, tant en la primera com en la segona fase, segueix sent el de manteniment de les institucions tradicionals del Principat, la defensa del qual, repetim, veu més segura en aquesta segona opció, en un moment -1705-1706- en què les operacions bèl·liques són favorables als aliats tant a nivell internacional com peninsular (la major part de Catalunya cau en mans aliades, Carles III entra a Saragossa i és proclamat rei a l'Aragó, i, pocs mesos després, entra a Madrid). El canvi és, doncs, d'aliances i, d'altra banda, és passiu i gradual, doncs la burguesia barcelonina no assumeix la direcció dels esdeveniments en 1705 i solament després de la conquesta de Barcelona per les tropes de l'Aliança, Carlos III serà nomenat nou rei de Catalunya.
  Però els successos de 1711-13 (nomenament de Carles III com a emperador, Tratat d’Utrecht, reculada militar general dels austriacistas peninsulars), que porten a l'aïllament de la burgesia barcelonina, perduts sembla que definitivament els suports exteriors i interns, ocupat pràcticament tot el territori català per les tropes de Felip V, la precipiten a una elecció dràstica sobre si continuar la defensa del sistema en aquestes dificilísimas condicions o renunciar, ara amb seguretat, al sistema polític català i, amb això, cedir la defensa directa dels seus interessos. I és en aquest moment quan es radicalitza la postura de la burgesia barcelonina (i passa a la tercera fase), en prendre una posició de força i utilitzant el poder de maniobra que té en el Consell de Cent i la Junta de Braços per imposar la seva elecció (juny de 1713) a un sector de la noblesa (braç militar), al clergat i a la Generalitat que, com sabem, va ser la de continuar la guerra en solitari , és a dir, lluitar fins al final per la defensa de les institucions catalanes amb molt poques possibilitats d'èxit (un nou canvi de govern a Londres a favor dels Whigs, partidaris de reprendre la guerra, o rebre ajuda militar de l'emperador), o forçar la situació per aconseguir una república independent (text 9, apartat 5.2), en un moment en què el cas dels catalans era motiu de gran interès en les cancelleries d'Europa. Segons F. X. Hernàndez Cardona, la resistència no va ser inútil, sinó possibilista, lògica i assenyada fins l’estiu següent “Tanmateix l’estratègia catalana va ser plenament vàlida fins la batalla del baluard de Santa Clara el 12 d’agost de 1714, allà ja és va veure que la resistència armada tènia uns límits i el panorama internacional no presentava clares oportunitats de canvi. A partir d’aquell moment la resistència ja no va tenir sentit, i calç entendre la dimissió de Villarroel en aquests context” ( F. X. Hernàndez Cardona; J. Santacana Mestre i altres de la Fundació Bosch i Gimpera, i grup de recerca Didàctica i Patrimoni de la Universitat de Barcelona (DIDPATRI-SGR 2009-24 en http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html)

  Alguns historiadors, en comentar la cessió de competències de la Generalitat al Consell de Cent al febrer de 1714, la interpreten com un pas més de la presa del poder de la burgesia barcelonina al govern del Principat, en el que considerarien seria com un cop d'estat:  “Des d’aquella data, els consellers,pressionats per una part de l’elit mercantil, assumiren moltes de les competènciesde la Diputació, fins el punt que gairebé l’anul·laren: cop d’estat” (Salvador Sanpere y Miquel (1905). Altres fonts, en canvi, plantegen que no va haver-hi tal cop perquè el trasllat de competències va ser exclusivament en l'aspecte militar conservant la Generalitat la resta de les seves competències: “el 26 de febrer de 1714, es produí el suposat cop d’estat, pel qual el Consell de Cent assumia totes les funcions de la Diputació i esdevenia simultàniament el govern de la ciutat i del Principat. (…) [però] el que es produí no va ser una cessió d’autoritat o de poder per part de la Diputació al Consell de Cent, sinó, senzillament, que la gestió de tota la defensa del Principat va recaure en mans dels consellers, la qual cosa afectava els pagaments de les tropes, no les decisions polítiques (…) No hi hagué cap cop d’estat, sinó una cessió de la gestió de les tropes. (...) [certament]  es poden interpretar algunes de les actuacions del Consell de Cent com un intent d’assolir més poder del que li pertocava. (...) no hi va haver un cop d’estat, però les tensions polítiques i divisions entre els comuns van ser manifestes”. (Eduard Martí Fraga Un «golpe de estado concejil»? El govern de la ciutat de Barcelona durant el setge de 1713-1714). Tot i així, els responsables del  grup de recerca Didàctica i Patrimoni de la Universitat de Barcelona, continúen defensant la idea del cop d’estat encara que la cesió de competències fos solament en quant a la defensa:  “El 26 de febrer de 1714, els consellers van avançar encara més posicions. La Generalitat, sense diners ni recursos, va delegar les responsabilitats de la defensa en la ciutat. Tot plegat va ser una mena de cop d’estat que va concentrar tot el poder en mans dels consellers”  (http://www.guerradesuccessio.cat/01conflicte.html). De qualsevol forma, sembla indiscutible que les decisions que es van prendre aquests mesos van ser degudes a la direcció de la burguesia i, en part, de la noblesa barcelonines.

  I tornant ara a la qüestió que ens plantejàvem en aquest apartat, (va haver-hi revolució burgesa?), és a dir, sobre si la burgesia emprenedora i empresarial catalana de principis del XV “que se miraba en el espejo del modelo comercial (y político) holandés e inglés” (J. Albareda Salvadó, ob.citada), pogués evolucionar cap a un procés polític revolucionari, hipòtesi defensada per diversos historiadors (Fontana), en tot cas no hem trobat mostres que s'hagués iniciat abans de 1713: ni mostres d'atac al règim senyorial (que sí va haver-hi a València), ni als privilegis de la noblesa o del clergat, ni canvis en el model institucional fins a, segons assenyalem més amunt, el moment en què la Junta dels 36 (juliol 1713) planteja a l'emperador la defensa d'una “república independent sota protectorat imperial”. Ara bé, com seria el repartiment del poder d'aquesta república?, es plantejaria que les Corts deixessin de ser estamentals per passar a ser representatives de la nació?. Al principi hem de suposar que en la ment dels peticionaris es mantindria la idea d'una república continuista, és a dir, oligàrquica, doncs només ho plantegen com a alternativa, ja que el seu objectiu fonamental en aquest mateix document és la de “no permetre separar el Principat de l'obediència de La vostra Catòlica Cesarea Majestat”. Es tractaria, doncs, de mantenir les mateixes institucions, però amb unes Corts sense rei, i la derivació posterior queda com una possibilitat a tenir en compte.
  D'altra banda, pressuposar que el sistema pactista o representatiu condueix més fàcilment o més ràpidament al liberalisme que el sistema absolutista, no significa que en el si d'un sistema absolut no es pugui desenvolupar un moviment revolucionari. En tot cas, el quid de la qüestió estrebaria en el fet de fins a quin punt la burgesia catalana o de la Corona d'Aragó en general, representava els interessos de tot el Tercer Estament o defensava exclusivament els propis, indiferents a la situació de les masses populars. Solament en el moment en què es produeix aquest pas entraríem en el procés de la revolució. I aquest és, en part, el punt en qüestió en què la visió nacionalista o antinacionalista s'enfronten: si en les Corts de l'Edat Moderna es promocionen lleis que beneficien a les masses camperoles (limitant els drets dels terratinents, per exemple) o si els pactes o propostes defensades pels estaments solament defensen els seus propis interessos (per exemple, acceptant un augment d'impostos a canvi de no devaluar la moneda). En aquest sentit, limitar el poder del monarca, beneficiava als camperols, o beneficiava als privilegiats?. La resposta catalanista és, òbviament, la de què ambdues coses. La resposta no nacionalista seria: no tenen els mateixos interessos, sinó contraposats, per la qual cosa si una llei o sistema beneficiava als terratinents, perjudicava als camperols. El que no vol dir que es puguin donar processos revolucionaris en els quals es produeix un augment de drets general, com és el cas d'una revolució burgesa (encara que la principal beneficiària sigui la pròpia burgesia, la igualtat davant la llei de tots els ciutadans és un progrés social indiscutible); però, situant-nos al segle XVIII, propera ja la crisi de l'Antic Règim, quin era el grau de maduresa de la burgesia catalana?, estava en condicions d'assumir aquest paper històric de manera més o menys immediata?. Diversos historiadors creuen que, donat el sistema representatiu existent, encara que fos limitat, aquest pas podria haver-se produït en un termini més o menys breu de temps: “A Catalunya, el mecanisme de l’aprovació de lleis en les Corts estamentals, amb totes les seves limitacions —unes limitacions que en aquells moments s’estaven començant a superar en altres països, com es pot veure a l’Anglaterra del segle XVII o als estats del Llenguadoc al segle XVIII— se seguia mantenint viu(...). Que el sistema estigués en evolució ens ho pot mostrar el pes que estava adquirint aquesta institució encara no prou estudiada que és l’anomenada conferència dels tres comuns, on s’integraven representants del Consell de Cent i de la Diputació amb els d’un braç militar aburgesat, en què mancava la noblesa titulada” (J.Fontana, ob. citada) En aquest mateix  sentit es pronuncia  Eduard Martí Fraga: “En el context de l’enfrontament amb un rei de caràcter absolutista, el dinamisme institucional català, defensor de la política de consens i d’una major participació ciutadana en les decisions que afectaven tota la societat, es presenta amb un signe clar de modernitat” (obra citada).
  De qualsevol manera, i deixant de costat aquesta qüestió d'intencions, en tot cas frustrades, en l'any 1713, la burgesia barcelonina era una força summament feble, que, aïllada de la resta del territori no podia comptar amb el suport de les masses populars rurals ni de la petita noblesa, per la qual cosa la seva presa de poder, fossin quins fossin els seus objectius polítics a curt o mig termini, pretenia de manera immediata resistir al setge enemic i, en aquelles circumstàncies, semblava destinada al fracàs. Barcelona decidia per tota Catalunya i l'apel·lació als sentiments patriòtics era una possibilitat a fi d'aconseguir reavivar la rebel·lió interior, per la qual cosa atribuir-se la representació de Catalunya, la defensa de les llibertats de la Pàtria, és a dir, la defensa de tots els catalans, era una estratègia comprensible (i, en aquest sentit, és possible que ajudés a crear un sentiment nacional enfront de l'enemic comú). El menyspreu als altres catalans, els botiflers, estava sobreentès: no eren bons catalans, eren traïdors i per això no es fa a penes al·lusió a la seva existència en els documents institucionals consultats de l'època. Mai es parla de catalans lluitant en els dos bàndols (circumstància que durant llarg temps va ser també obviada pels catalanistes: “Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor” (tal com es pot llegir en una placa, col·locada al 1915, on hi ha inscrits els primers versos de la poesia de Frederic Soler, Pitarra (1839-1895).
  

Per completar la posició de la burgesia catalana hem de tenir present, que, segons diversos autors, el canvi d'aliança anava encara més lluny (contradient la idea de què va ser una guerra separatista): el desig dels austriacistes catalans era "canviar la seva situació dins la monarquia espanyola" (Ferran Soldevila), “Catalunya facilita el desembarcament de l’arxiduc a Barcelona i organitza els exèrcits per porta-lo a Madrid i coronar-lo rei. Carles d’Àustria tindra un deute amb els catalans, que podrán imposar el seu model a la resta de la península. Cal observar que l’actitud catalana té una vocació netament española: l’objectiu es ubicar un nou rei a Madrid no a Catalunya solament” (E. Costa Domingo, La Guerra de Successió). “És a dir, la defensa de les llibertats i privilegis de Catalunya no era la gran causa de l’austriacisme, sinó que aquesta era assolir el tron espanyol encara que fos passant per sobre de l’equilibri entre el poder del rei i el poder dels braços”. (Vicente Moreno Cullell en http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/5-historia-moderna/6-lespanya-del-segle-xviii-de-la-nova-planta-a-la-crisi-de-l%e2%80%99antic-regim/page/4/). “Desde la llegada del archiduque a Barcelona, no cesan las solicitudes de empleos y nombramientos para cuando el rey Carlos esté en Castilla. (…) los catalanes habían elaborado una representación dirigida al archiduque en el mismo sentido (de derecho a participar en la administración de la Monarquía con empleos en América e Italia), lo que parece indicar un cambio de actitud de los catalanes respecto a su participación en el gobierno central de la Monarquía” (Virginia León Sanz, ob. citada). Per la seva banda, P. Vilar (Història d'Espanya) afirma que en finalitzar el regnat de Carlos II la burgesia catalana se sentia cada vegada amb més dret de participar al govern d'Espanya. En el sentit d'assimilar la victòria catalana amb l'espanyola es manifesta també J. Fontana quan diu:“ La derrota de 1714 no va ser una derrota solament per a Catalunya, sinó per a la causa de la modernització de l’Estat espanyol. Els resistents de Barcelona proclamaven fins als darrers moments que estaven lluitant per Espanya i per la llibertat de tots els espanyols, i recordaven als castellans la trista sort de les seves llibertats públiques, liquidades després de la derrota a la Guerra de les Comunitats. (…) En aquesta visió alternativa els homes que van dur el país a la Guerra de Successió no ens apareixen pas com retrògrads defensors de velles regles caducades, sinó com a homes del seu temps guiats per una visió de futur.” (J. Fontana, ob. citada).

En els documents sobre València trobem indicis d'un moviment social camperol radical dirigit pel general Joan Baptista Basset, austriacista valencià, que representava els interessos dels mercaders exportadors i cap dels maulets (http://es.wikipedia.org/wiki/juan_bautista_basset_y_ramos). Segons els documents consultats, es podria inferir que la burguesia valenciana austriacista, amb mentalitat i interessos semblats a la catalana (Virginia León, ob. citada), donada la impossibilitat de pactar amb la noblesa valenciana majoritàriament felipista -a diferència del cas català-, va buscar i va aconseguir el suport popular en el seu enfrontament a Felipe V aprofitant l'animositat camperola contra els terratinents (entenem que amb l'objectiu de mantenir les institucions tradicionals), però que, per aquesta dependència del sector popular, es va veure obligada a acceptar una sèrie de concessions al moviment maulet que sobrepassaven les expectatives burgeses: “Un cop Basset es va establir a València, on exercí de virrei en la pràctica, i amb la major part del regne sota el control dels maulets (açò és, camperols armats), la seua primera mesura va ser abolir tots els tributs senyorials. (…) Fins i tot va anar-hi més lluny i, amb la dubtosa legalitat del seu càrrec, va deixar de pagar tot impost a la corona. A més a més, va abolir el "dret de portes", un impopular impost sobre els productes de les colònies a València. Va tolerar —i en certa manera atiar— la persecució, l'arrest i l'expulsió dels ciutadans francesos, principalment mercaders, que eren considerats per la plebs com a enemics i pels mercaders locals com a perillosos competidors”
(https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola). Altres autors plantejan que el populisme formava part d’una estratègia propagandística austriacista: “empleada hábilmente por Basset en favor de la causa austracista cuando ofreció la abolición de los derechos señoriales si los campesinos se alzaban en apoyo del Archiduque"
(http://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Sucesi%C3%B3n_Espa%C3%B1ola_en_el_Reino_de_Valencia) i també utilitzada per Francisco García de Ávila, un altre capdill dels pagesos:  “que els prometia alliberament del pagament d’impostos i la repartició de les terres de la noblesa"
(http://ca.wikipedia.org/wiki/Maulets_(hist%C3%B2ria ).

 En qualsevol cas, la radicalització camperola antinobiliaria (que en part promouria que la noblesa valenciana s'alineés del costat borbònic), l'antecedent immediat del qual són les guerres de Germanías, va arribar al punt de ser massa perillós fins i tot pels propis aliats (entre els quals hi havia un sector de la noblesa que s'havia decantat pel bàndol austriacista), la qual cosa provocaria a curt termini el rebuig de Carlos III que volia posar fi als “excessos plebeus”, empresonant durant uns mesos al seu cap, Basset, i suspenent les mesures a favor de les classes populars. Al final, seria l'exèrcit de Felipe V qui, després d'Almansa, va acabar amb tota oposició, inclosa, òbviament, la revolta camperola (molts maulets es van refugiar a Catalunya). No hem aconseguit informació sobre l'actitud de la burgesia valenciana davant la radicalització de la revolta camperola (atacant la propietat) i les mesures repressives per part del rei Carlos III, qüestió que seria de gran interès per comprendre l'abast dels seus objectius polítics. En principi, doncs, hauríem de concloure que si bé va haver-hi un atac al règim senyorial, aquest es va deure a l'actuació camperola com a moviment social de protesta contra els impostos senyorials i els tributs en general (sense que hi hagués connotacions polítiques de rebuig de l'Antic Règim per part de les masses populars).

• Per tant, si bé no podem afirmar que estigués en marxa un procés revolucionari contra l'Antic Règim, sí hem pogut comprovar que va haver-hi lluita de classes a València, concretament de les masses populars, especialment rurals, contra els terratinents, encara que sense que aquestes tinguessin implicacions polítiques pròpies, sinó assumint les dels austriacistas en general. En el cas de Catalunya la situació és més dubtosa a causa de la, en principi, aliança entre amplis sectors de la noblesa, clergat, i el suport camperol, amb la burgesia progressivament dirigent, no obstant això: “Molts són els punts foscos que caldria aclarir d’aquella guerra i la seva postguerra, moltes les exageracions que han estat dites i repetides. Potser la ideològicament més nefasta ha estat la d’encobrir una guerra civil entre catalans (entre classes socials diferents) i presentar-la com una resistència contra l’absolutisme francès en defensa de les llibertats nacionals” (J. Campàs Montaner, ob. citada). Seria interessant aprofundir en l'estudi sobre les partides de camperols que actuaven a Catalunya per veure fins a quin punt se sentien identificades amb la defensa dels furs, doncs :“L’oposició al senyor jurisdiccional (noble o abat) sembla haver influït en el filipisme o antifilipisme de certes poblacions” (J. Compàs, ob. citada).
  
  

• Rebel·lió catalana?. Des del punt de vista del Principat, en les Corts de 1705, presidides per Carles III, es van considerar nul·les les Corts de Barcelona de 1701 convocades pel rei Felip V i tots els seus acords, i, per tant, el seu legítim rei era Carles III; posteriorment,  en un document de 1714, es justifica que no va haver-hi rebel·lió sinó defensa davant la invasió enemiga: «Sólas las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la nación [...], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda la nación cathalana, junta en sus braços, resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estava [és a dir, l’arxiduc Carles] [...]. En virtud de aquella resolución, esto no pudo ser rebeldía [...]. Luego ni el defenderse toda Cathaluña [...] huviera sido rebeldía” (J. Fontana, ob. citada).
  Des de l’òptica borbònica, a partir de la Pau d’Utrecht la guerra havia acabat, per la qual cosa la proclamació de guerra per part de la Generalitat  aquell mateix mes, juliol de 1713, suposava un delicte de rebel·lió contra el seu legítim monarca, i així ho va  considerar Felip V amb la carta al Duc de Berwick al juliol de 1714: “Debiendo prometerme muy en breve la rendición de la plaza de Barcelona, he juzgado conveniente advertiros de mis intenciones. Estos rebeldes como tales están y son incursos en el mayor rigor de la guerra. Cualquiera gracia que experimenten será un mero efecto de piedad y conmiseración, por lo cual, si arrepentidos de su error, recurrieren antes de abrir la trinchera, pidiendo misericordia, no se la concederéis prontamente, pero les oiréis, y haciéndoles presente su rebeldía, y cuán indignos son de misericordia, los esperanzaréis de ella, ofreciendo interponeros conmigo para que logren a lo menos sus vidas, exceptuando si se puede de esta gracia (que será sólo lo que ofreceréis y nada más) los cabos principales. Si no se dieren por entendidos y dejaren levantar tierra, y abrir brecha, ya en este caso no los oiréis más capitulación que la de rendirse a discreción. Y si todavía aun en este caso mantuvieren precitos y llegare el caso de asalto, ya en él no son dignos, como comprenderéis, de la menor piedad, y deben experimentar el último rigor de la guerra a que deben quedar sujetos cualesquiera oficiales españoles que se hallan dentro". Tal com diuen A. Alcoberro i Mª A. Martí Escayol (directors de l’obra Catalunya durant la guerra de successió): "Com que Catalunya l’havia reconegut com a rei i ell havia jurat les constitucions, es va prendre aquell acte dels catalans com una traïció".
  
  

• La qüestió relativa a si la guerra en Catalunya era una lluita per les llibertats de tota España es defensada per J. Fontana, tal com apuntàvem més amunt, d’acord amb altres autors, com Agustí Alcoberro: “Catalunya passa de borbònica a austriacista en la creença de que és la millor opció per defensar les seves llibertats i les de tota Espanya davant del poder reial. Els barcelonesos de 1714 moren defensant la seva casa i les seves llibertats, però també les llibertats de tots els espanyols” (conferència “Catalunya i la Guerra de Successió” organitzada pels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.), basant-se, segurament, en el mateix Rafael de Casanova, quan, l’11 de setembre de 1714, dirigeix  el següent discurs a les milícies: “Por nosotros y por la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vencer. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios” (…), i en el pregó dels Tres Comuns de les 3 de la tarda del mateix dia: “se confía, que tots com verdaders fills de la patria, amants de la llibertat, acudirán als llochs senyalats á fi de derramar gloriosament seva sang y vida, per son Rey, per son honor, per la patria y per la llibertat de tota Espanya (…)”.
  
     Si voleu, podeu llegir el text íntegre del pregó.
  
  

• Pels austriacistas catalans la Guerra va ser, indubtablement, en defensa dels privilegis del Principat contra l'absolutisme felipista. La interpretació que suposa que això significa la defensa dels privilegiats i dels interessos econòmics de la burguesia del Principat exclusivament, es contraposa a la interpretació catalanista segons la qual les institucions polítiques del Principat de Catalunya defensaven els interessos de tots els catalans.

• Per què els catalans consideraven que un Àustria seria  respectuós amb les institucions catalanes? Segons l’estudi dels fets, podem deduir que va ser l’elecció que els va semblar millor, especialment després del  record positiu del regnat de Carles II.

• Per què Felip V no va pas destruir les llibertats i constitucions de navarresos i bascos? La nostra  hipòtesi és que després de 1714 el rei  no tenia pretext, ni autoritat per porta-ho a terme. També era una manera de significar l’actitud fidel de navarresos i bascos i justificar el càstig d’aragonesos, valencians i catalans per la seva rebel.lió. Per altra part, era el moment de consolidar la monarquia, no de guanyar-se més enemics.

• L’alçament austriacista solament es produeix a partir de 1705 i no des de l’arribada del rei Felip V (1701) segons hem analitzat anteriorment. El canvi d’actitud va estar determinat per nombrosos factors, entre els quals, a més de les  causes llunyanes generals, s’han de tenir en compte, especialment, la intervenció anglesa i  la política anti institucional del virrei Velasco.

• Segons hem vist, l’alçament contra Felip V a Catalunya, inicialment, va ser una revolta nobiliària,  després ja seria un moviment polític antifilipista/antiabsolutista generalitzat en defensa de les  institucions tradicionals dirigit per la  noblesa/clergat/burgesia i recolçat pel poble. A València el moviment polítc està barrejat amb el moviment social antisenyorial que va tenir un protagonisme superior.

• L’alçament contra Felip V no va ser  revolucionari. A Catalunya, inicialment, tal com acabem de dir, va ser una revolta nobiliària, després ja seria un moviment polític generalitzat en defensa de les  estructures tradicionals. En aquest sentit no es volia, de moment al menys, trencar amb el sistema establert.

• Per què la Generalitat i Barcelona es varen resistir a sumar-se a la sublevació contra Felip V fins l’any 1705?. Segons la documentació consultada, podem deduir que la burgesia i part del clergat i de la noblesa havien confiat fins llavors en la postura conciliadora i el respecte a les concessions a que es va comprometre Felipe V en els Corts de 1701-02 (gener), en gran part perquè el rei no podia permetre's problemes en la monarquia hispànica donada la situació internacional. Però els fets esdevinguts entre 1702-1705 comencen a inclinar la balança cap a l'oposició: el comportament poc respectuós del virrei durant aquests anys, i, ja concretament des de l'any 1705, el suport anglès als vigatans, l'inici de la revolta antifelipista en el Principat, i la caiguda de la major part del territori en mans austriacistes (setembre) forcen a la capitulació del virrei davant el setge dels aliats i decideixen a la burgesia a aprofitar i encapçalar els fets consumats.“Així, el pacte militar dels austriacistes amb els aliats no va suscitar grans adhesions ni entusiasmes immediats. La mateixa expectació que havia caracteritzat l’arribada de Felip V a Catalunya es repetia amb l’arxiduc Carles. D’aquesta manera, l’actitud de les institucions catalanes i dels municipis va caracteritzar-se per anar a remolc dels esdeveniments, sempre guardant el degut respecte a la legalitat vigent” (V. Moreno Cullell, ob. citada). L'actitud de la Generalitat i de la burgesia fins llavors s'ha mostrat, doncs, passiva, no van iniciar en cap moment cap pas cap a una acció –almenys armada- d'oposició contra el rei Felipe V i solament quan és presa la ciutat per la tropes aliades (a les quals s'han unit forces dels vigatans) reconeixen a Carlos III com a nou rei. En  http://www.11setembre1714.org/biografies/a-1-llistat vigatans -frame.htm) es justifica aquesta passivitat no tant en el canvi d'interessos si no per la política repressiva del virrei: “Donat que les classes dirigents catalanes a Barcelona i els representants legítims de les Institucions Catalanes (Els Tres Comuns) estaven sota la repressió del Virrei Velasco, una colla de patriotes de la Vegueria de Vic varen prendre la responsabilitat d'actuar. Mitjançant el Pacte dels Vigatans el Principat de Catalunya va signar un tractat d'aliança militar d'igual a igual amb Anglaterra, i va refermar la voluntat de ser sobirà del seu destí com un estat de ple dret”.  Al contrari que en http://www.11setembre1714.org/laguerra.html on es responsabilitza als vigatans de l’entrada en la guerra: “Perquè, i concretant necessàriament encara més, qui arrossegà a contracorrent, qui provocà, qui enfonsà Catalunya, en una brutal Guerra Mundial, no foren els legítims dirigents polítics de Catalunya, ço és, ni la Junta de Braços, ni la Generalitat de Catalunya, ni el Consell de Cent de Barcelona. Fou una el·lit política sense cap tipus de representació, una facció o partit polític anomenat "imperial" o "vigatans". És per això, que tant la Generalitat com el Consell de Cent, conscients de l'arriscada aposta que suposava el "Tractat de Gènova" amb Anglaterra, es resistiren a sumar-se a la sublevació contra Felip V, i que només davant la política de fets consumats, acabaren per acceptar la iniciativa dels "imperials" o "vigatans". No hi ha dubte però, que un cop acceptada la realitat dels fets, tots, o gairebé tots, els catalans ens unirem a la sublevació contra Felip V”.
  
  

• A Catalunya, la petita noblesa dirigí inicialment la  guerra contra Felip V, a la que, a partir de 1705, es va   unir amb un protagonisme cada vegada més gran la burguesía barcelonesa ja que, al començament, els que van signar el pacte de Gènova no tenien la representació oficial de cap institució catalana, però aviat van tenir molts simpatitzants entre els dirigents institucionals.

• Sobre la pregunta ¿per què fou necessari bombardejar Barcelona per tal que acceptés a Carles III?,  entenem que aquest no és un plantejament correcte perquè crea confusionisme ja que sembla com si Barcelona, és a dir, els seus habitants, classes dirigents de Catalunya, mercaders, artesans i el poble menut, fossin tots partidaris de Felip V i això no era així.

• Afirmar que Barcelona va patir tres setges és correcte: el primer pels austriacistes, el segon i  el tercer per les tropes filipistes.

• Després del Tratat de Rastatt, Lluís XIV s'implicà en la lluita contra la resistència catalana, considerada ara com una pura i simple rebel·lió perquè els aliats ja no reconeixien a Carles III com a rei de Catalunya

• Els botiflers no eren anticatalans, el seu projecte polític, a favor de Felip V i, potser, de l'absolutisme, no pressuposa que no es sentissin catalans, que no estimessin  la seva pàtria o que no creguessin que aquesta opció no fos el millor per a Catalunya. [Con los primeros Borbones] “El gremio del comercio barcelonés obtuvo de Madrid, mediante inteligentes relaciones, la protección a las indianas, la supresión de derechos sobre la producción, el renacimiento del Consulat de Mar y el libre comercio con América” (P. Vilar, ob. citada, p.71). “L’any 1700 o 1705 un partidari del rei-arxiduc no era necessàriament «més bon català» que un partidari de Felip V. Aquesta guerra no oposà les quatre barres a l’actual bandera espanyola, inexistent abans de Carles III (decrets de 1785). La bandera arborada per Rafael Casanova, per Galcerán de Pinós i per Lanuza en els moments suprems no serà la de les quatre barres sinó una de color carmesí amb santa Eulàlia brodada en una cara i un calze i una creu a l’altra” (Joan Campàs Montaner, ob. citada). D'altra banda, les raons de la decantació per un bàndol o un altre de vegades es van deure a “vellíssimes rivalitats entre pobles veïns es tradueixen en el fet que l’un pren partit per Felip V i l’altre per Carles III:Cervera, filipista, perquè Anglesola, Guissona i Agramunt havien intrigat prop del rei-arxiduc perquè no li reconegués el títol de ciutat. El Pinell de Brai per rivalitat amb Móra d’Ebre; Berga, per oposició a Cardona (problemes jurisdiccionals, de prats, boscos, regadius…); Torelló austròfila mentre Manlleu i Centelles eren filipistes. Fraga filipista perquè Lleida era austròfila” (Joan Campàs Montaner citant a Núria Sales, Ob. citada). A més, hem pogut comprovar que era relativament freqüent el canvi de bàndol entre felipistas i austriacistas: Villarroel  va militar a les ordres de Felipe V fins el 1710,  i Georg von Hessen-Darmstadt va ser Virrei de Catalunya del 1700 al gener de 1701, quan  és va passar al bàndol austriacista.
  

• Hauria destruït Felip V les llibertats del Principat de Catalunya si els catalans no haguessin trencat el jurament de fidelitat?. La resposta a aquesta qüestió és merament especulativa ja que no es pot saber el que hauria succeit en el futur (encara que, pel que va passar a Navarra i al Pais Basc, hauríem de dir que, potser, no).
  En http://www.11setembre1714.org/laguerra.html es planteja una opinió semblant: “No és la nostra intenció rentar la cara a Felip V, sinó la de posar les coses al lloc que creiem que toca. Així doncs, fins i tot acceptant que efectivament existís un "projecte absolutista" anterior a la guerra, fora molt arriscat atribuir a Felip V la suficient capacitat política per arribar aplicar el dit projecte.I creiem que davant les evidències apuntades, difícilment Felip V hauria pogut derogar els Furs del Regne d'Aragó, del Regne de València, del Regne de Mallorques, i les Constitucions i Privilegis del Principat de Catalunya, si no hagués tingut l'excusa, o el motiu, de la guerra.”
  
  

• Villarroel va ser un militar filipista fins 1710,  segons acabem de comentar i tal com consta en el llistat de personatges. “El general comandante Antonio de Villarroel, hasta 1710 había servido en el ejército de Felipe V bajo las órdenes del Duque de Orleans, y  al caer éste en desgracia, se pasó a las tropas del archiduque Carlos” (en  http://es.wikipedia.org/wiki/Sitio_de_Barcelona_(1713-1714)
  
  

• Va ser Villarroel i no Casanova el verdader heroi? Sembla ser que darrerament hi ha un corrent d’opinió que contraposa la figura de Villarroel a la de, pel nacionalisme català, indiscutible heroi de l’11 de setembre, Rafael de Casanova. Tanmateix, al llarg d’aquest estudi hem descobert en aquells esdeveniments altres figures destacades de característiques semblants: Basset, Moragues, Bac de Roda, Nebot. Per què ha estat Casanova escollit com símbol i icona del catalanisme?. ¿Pot ser perquè els militars presentaven aspectes no tant adients?: Basset es una figura que, vinculada als maulets antisenyorials, era massa revolucionària i no era català, Moragues no va estar à Barcelona l’onze de setembre doncs estava combatent en la Catalunya interior, Bac de Roda tampoc hi va ser en la defensa de la ciutat barcelonina perquè havia estat executat el 30 d’octubre 1713,  i Nebot havia estat desterrat per les autoritats de Catalunya. De fet, solament Villarroel reunia les característiques apropiades pel catalanisme, però no era autèntic català (encara que nascut a Barcelona), havia estat a les ordres de Felip V (igual que Nebot), i fins fa poc es creia que després de la pau de Viena havia estat alliberat a Segòvia on s'hauria quedat a viure amb un retir respectable, pagat per l'emperador Carles VI, fins a la seva mort, el 1742; per la qual cosa se’l veia més com un vassall fidel de Carles VI que no pas com un patriota català, però el 2009 els historiadors Antoni Muñoz i Josep Catà van descobrir la data real i les circumstàncies de la seva mort .
  I potser perquè darrerament es qüestiona la figura de Casanova (ferit i donat per mort, aquesta suposada mort del conseller en cap va convertir-lo en un mite, però en realitat va ser  indultat i no havia passat un any de la caiguda de Barcelona que Rafael de Casanova ja tornava a exercir com a advocat a la ciutat comtal. El 1725, després del Tractat de Viena, va veure com li retornaven els béns confiscats), ara, darrerament, dèiem,  s’exalta la de Villarroel que va tenir un final  ben diferent: després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre, Villarroel, ferit, va ser empresonat. Al novembre fou traslladat al penal de La Corunya on s'hi passaria la resta de la seva vida fins a morir, míserament, el 22 de febrer de 1726 en una cel·la que s'inundava amb les onades de la mar, les quals li varen provocar una paràlisi total de les cames.
  

• Va haver-hi un cop d'Estat al 1713? Ja s'ha comentat la  controvèrsia existent respecte a aquest punt.
  
  

• Per què l’11 de setembre de 1714 es tria com Diada nacional de Catalunya enfront d'altres fets polítics, socials o culturals protagonitzats pels catalans?. Encara que ja s’havien celebrat cerimònies religioses en record de l’onze de setembre (ens consta des de l’any 1886, a Vic), la primera commemoració reivindicativa de la caiguda de Barcelona i dels catalans que van morir lluitant contra Felip V, considerats màrtirs de la defensa de les llibertats catalanes i davant el monument a Rafael de Casanova, va ser al 1901 convocada per Lluís Marsans i Sola i les asociacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç y Lo Tràngul.
  (en https://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_Once_de_Septiembre). 
  Quan s'ha de triar un símbol, aquest depèn de qui ho triï. Es podien haver triat molts esdeveniments gloriosos del passat de Catalunya, però pel moviment catalanista que ho va seleccionar havia de posseir una sèrie de requisits: primerament havia de ser un fet polític ja que el símbol havia de respondre a un objectiu polític: celebrar el dia nacional de Catalunya per reivindicar l’autogovern. Algunes gestes estaven massa allunyades en el temps (Baixa Edat Mitjana) i unes altres podien despertar ressentiments que no satisfarien al conjunt de la societat (les protagonitzades pel poble català revolucionari durant el segle XIX, per exemple) i, d'altra banda, havia de correspondre a la diferenciació que el nacionalisme implica i millor si, a més, es pot relacionar amb el nacionalisme al que s'enfronta. Per tot això el nacionalisme català elegeix un fet que li serveix per reivindicar l'autogovern que defensa, una data que suposa, precisament, la pèrdua d'aquest autogovern. Es tracta d'exaltar uns esdeveniments en els quals tots els catalans participen units sense fractures ideològiques (s'evita esmentar als catalans filipistas o, en tot cas, se'ls considera traïdors), o classistes (no hi ha al·lusió a revoltes camperoles antisenyorials). En la Guerra de Successió, en l’11 de setembre, patriotes camperols, menestrals, burgesos, clergues i nobles, és a dir, el poble català, lluita unit en defensa de la llibertat i la independència de Catalunya contra els enemics invasors espanyols que els volen conquerir i dominar (i ho han aconseguit, fins ara). Els símbols, com més clars, millor.
  

• L’onze de setembre els catalans no celebren una derrota, més pròpiament, commemoren, és a dir,  recorden la fi de les institucions polítiques tradicionals del Principat pel triomf de l’exèrcit del rei Felip V, encara que els catalanistes parlen, més aviat, de la pèrdua de llibertats dels catalans a mans de l’imperialisme espanyol.
  
  
  

• El Decret de Nueva Planta no  prohíbeix el  català.  El Decret imposat pel monarca que sempre va parlar en francès (Kamen, Henry Felipe V. El rey que reinó dos veces ) estableix únicament que el català no serà utilitzat en la Real Audiència (art. 5), tanmateix, en altres disposicions es va recomanar la introducció gradual del castellà en l'ensenyament i altres àmbits, sobre la base de la creença que la unitat lingüística (com la religiosa), facilitaria la unificació política. "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin darálas providencias m´s templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado" (Instruccions  donades als corregidors nomenats a Catalunya, l'any 1717). A l’hora de discutir el futur decret, alguns parers havien estat molt més extremistes, com el del bisbe de Sogorb que recomanava: “[...] se guarden las Leyes de Castilla, en lo civil y criminal, mientras su magestad no las haga universales como parece conveniente, y lleguemos a aquella máxima tan conveniente, como impugnada; de Un Rey, una Ley, y una moneda; a que se puede añadir, y una Lengua, por lo que se podría prohibir el uso de otra que la Castellana”
  (http://ca.wikipedia.org/wiki/Decrets_de_Nova_Planta#Significaci.C3.B3_dels_Decrets_de_Nova_Planta
  Però l’obligatorietat del castellà en l’ensenyament no va ser impusada fins la promulgació de la Reial Cèdula d’Aranjuez, al 1768, sota el regnat del rei Carlos III. No obstant això, la reculada de la llengua escrita catalana entre la població culta (solament una minoria rebia llavors formació escolar) havia començat feia temps, segons demostra el fet que la producció literària catalana fora des del segle XVI majoritàriament en castellà, per una sèrie de factors  (la castellanizació de la monarquia a partir de l‘accés dels Trastámaras al tron -Compromiso de Caspe-, la desaparició de la Cort de Barcelona (Riquer), i la utilització del castellà per les órdres religioses), “incluso en plena revolución catalana, la hegemonía del castellano en la literatura impresa sigue siendo clara. La ley del mercado se imponía a la propia conciencia nacional. La mayor parte de los panfletos escritos en el contexto de la revuelta catalana -1641-47- lo fueron en castellano, desde la Proclamación católica a la Noticia universal de Cataluña, pasando por obras de catalanes tan poco sospechosos de castellanofilia como Gaspar Sala, Martí i Viladamor y Josep Font” (Ricardo García Cárcel La cuestión lingüística http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/6687.htm:). Al començament del s.XVII és la llengua utilitzada pels acadèmics desconfiats (austriacistas en gran part), i alguns dels documents de l'època elaborats per austriacistas (circular de Villarroel, Gazeta de Barcelona, romances, Grisol de Fidelidad, las Narraciones históricas desde el año 1700 a 1725 de Francesc de Castellví) estan redactats en castellà, encara que  fins el Decret de Nueva Planta “Todas las actas y constituciones de Cortes se redactaron en catalán; los discursos de "proposició" del rey en las diversas Cortes se leyeron en catalán. Pese a esta vigencia del catalán, es un hecho incontestable la emergencia del castellano”.  (Ricardo García Cárcel, ob. Citada). Tenint en compte tot això, caldria considerar que el castellà era per a aquesta població culta una segona llengua. “En aquest procés de consolidació de la llengua castellana a Catalunya va ser molt important l’assumpció per part de la burgesia de les estructures polítiques borbòniques i de la necessitat de dominar el castellà com a vehicle lligat al desenvolupament econòmic i social”. (Vicente Moreno Cullell . Ob. Citada). D'altra banda, però, la majoria dels catalans, concretament la població rural,  van continuar utilitzant solament el català, que era l'única llengua que parlaven i així van seguir fent-ho fins que l'arribada d'immigrants provinents d'altres zones d'Espanya va introduir el castellà entre les masses populars (des de finals del s.XIX). “En 1621 Pere Gil precisaba que el castellano en Cataluña sólo era conocido en pocas ciudades como Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa, Lérida, Perpiñán, Vilafranca del Penedés, Cervera, Tárrega, Fraga” (Ricardo García Cárcel, ob. Citada).
  

 

• Va acabar Felip V amb els llibertats de Catalunya? L'estructura de la societat catalana era i va continuar sent després de 1714 la d'una societat estamental en la qual noblesa i clergat tenien privilegis socials (exempció d'impostos, entre altres) i polítics (de representació parlamentària) per dret de naixement –que no com a ciutadans-, mentre els membres del Tercer estament –igual que en la resta de territoris peninsulars- tenien menys drets socials, i únicament els membres del Tercer estament que tenien drets de representació parlamentària els posseïen com a habitants de viles d'administració real -que no com a ciutadans- (en tot cas, càrrecs ocupats per propietaris). La resta del Tercer Estament, la majoria de la població rural –la majoria de la societat- no tenia capacitat directa per defensar els seus interessos ni abans ni després de 1714 (ni ho van reivindicar en cap moment perquè encara hauria de passar temps per adquirir la consciència de classe).
 
Políticament, la diferència pels catalans abans i després de 1714, amb la fi de l'Estat català, radica que privilegiats i burgesia perden la possibilitat de pacte amb el rei per defensar els seus interessos que, segons posicions del nacionalisme català, serien els de la nació, és a dir, els de tots els catalans: “Un balanç desapassionat de les conseqüències de l’Onze de Setembre requereix analitzar què teníem i què vam perdre amb la derrota. La desfeta suposà la fi de l’estat català. (...) El govern de Catalunya s’articulava des dels principis pel pacte entre el monarca i la representació del país, de la supremacía de la llei i dels drets individuals i col·lectius. Tot aquest entramat juridicopolític, d’arrels parlamentàries, i amb una representació social i territorial progressivament ampliada va ser suprimit de cop i volta amb la derrota”.(A. Alcoberro, ob. citada). Mentre que una altra interpretació defensa la tesi que el rei absolutista, per mantenir-se en el poder, intentarà conciliar la defensa dels interessos dels privilegiats amb els de la burgesia (i, en la mesura que siguin comunes o, als menys, no oposats, la burgesia, al seu torn, recolzarà al monarca), i, naturalment, nega que el sistema de govern de Catalunya tingui la representativitat del país: “Porque aunque el proyecto de Felipe V, quien acabaría implantando en España el modelo más cercano al  absolutismo, terminó progresivamente con las libertades y constituciones de los diversos territorios de la Corona de Aragón, sería una falacia ver en el proyecto austracista un modelo de democratización y/o mayor participación política, cuando en realidad se trataba del mantenimiento de un orden constitucional representativo en clave de Antiguo Régimen, desde luego” (Joaquim Albareda Salvadó, ob. citada)
En definitiva, la majoria dels catalans no eren més lliures (no tenien més drets) abans de 1714 que després del Decret de Nueva Planta segons aquesta última interpretació, mentre des del nacionalisme català sí seria correcta aquesta afirmació ja que es basa en la idea que privilegiats i burgesia defensaven des dels òrgans de poder que controlaven no solament els seus interessos sinó també els del poble català en general. És així ideològicament perquè, pel catalanista, com pel qualsevol altre nacionalista, tots els nacionals, en aquest cas, catalans, pel fet de ser-ho, tenen interessos comuns enfront dels d'altres nacions.
O sigui, la idea “Felip V acaba amb els llibertats de Catalunya” tindria sentit segons els catalanistes, mentre que per a la tesi contrària Felip V acaba amb les llibertats o el poder d'una minoria de catalans –privilegiats i burgesia barcelonina-. Per altra banda, a canvi, el Borbó els ofereix amb el seu sistema polític, absolutista i centralista, la defensa dels seus interessos a través del seu propi govern: a la burgesia, fonamentalment, proteccionisme econòmic i l’entrada sense entrebancs en  l'imperi colonial, llavors exclusiu dels castellans, és a dir, pèrdua de poder polític a canvi de beneficis econòmics. És clar que aquesta, diguem-ne,  proposta, la burguesia catalana no va tenir cap més opció que acceptar-la per la força de les armes ja que la seva aposta havia estat vençuda i que, a més, castigada per Felip V,  l’apertura colonial trigaria en arribar  (1778). A l'alta noblesa i a l'alt clergat, la pèrdua de poder polític és a canvi de càrrecs en l'administració de l'Estat (que no sempre es va complir), la qual cosa, en tot cas, suposa la conservació de privilegis i propietats. En aquest sentit, d’entre els sectors socials dirigents de la lluita antifilipista, la petita noblesa, va ser, segurament, la gran perdedora de la Guerra de Successió, encara que el procés de decadència d'aquest sector social s'havia iniciat molt abans (recordem que el seu empobriment des de finals del s. XVI explica, per exemple, el bandolerisme de l'època).
L’autriacisme va persistir durant alguns anys (fins la Pau de Viena) per part de diverses partides de miquelets encapçalades pel coronel Pere Joan Barceló i Anguera «el Carrasclet», que van intentar provocar un sollevament general a Catalunya sense èxit. Pere Anton Veciana, un filipista, va fundar els  Mossos d’Escuadra (1719) per lluitar contra aquests guerrillers que quedaven en les muntanyes. A partir de 1725 "es van desfer els darrers focus de resistència armada (...) i quan l'any 1731, el nou rei Carles III de Borbó arriba a Barcelona, és objecte d'una rebuda apoteòsica. Malgrat el fet evident que bona part de la societat catalana, especialment en els medis urbans, se sentia ben espanyola, no es va perdre en cap moment la voluntat de revivindicar " (Jordi Gallofré. Documents de Catalunya. Recull de textos històrics, pag. 152 ). En efecte, més endavant hi va haver-hi algunes manifestacions de protesta per l’incompliment de promeses, com el “Memorial de Greuges” presentat en les Corts de 1760, un fragment del qual  ja s’ha treballat (apartat 5.2) i en el que es denunciava el monopoli del poder per part del Consell de Castella i la gran desigualtat existent en la distribució dels càrrecs, esmentant concretament  la impossibilitat dels súbdits de l’antiga  Corona d’Aragó  d'accedir als càrrecs de Castella i reclamamant la igualtat de representació entre els regnes. Però no hi haurà més revoltes o rebel·lions o enfrontament armat contra reis Borbons fins ben entrat el segle XIX (les guerres carlines en la Catalunya interior). En la Catalunya industrialitzada, la lluita serà llavors dels obrers contra els empresaris, mentre aquests, la burgesia catalana, a partir de 1833 pactarà l'arribada de la nova Espanya liberal amb els terratinents castellans i amb la monarquia borbònica.

 

 

• Catalunya va viure una situación de terror després de la derrota.
  València va ser privada fins i tot del Dret Privat (a diferència d’Aragó i de Catalunya) i, segons diversos historiadors, tras l’ocupació per les tropes filipistes, va patir una forta repressió els primers anys de la que els casos de Vila-real i Xàtiva serien els més extrems: “Felipe V no cumplió su promesa de indulto «de la vida» ya que la pena de muerte se aplicó a los austracistas, incluso en casos en que era dudosa su participación en la rebelión. (…)Muchos fueron detenidos y encarcelados a pesar del indulto de Felipe V, y se embargaron el dinero, las rentas y los derechos de todos ellos y de los que estaban ausentes . (…) Los austracistas denunciaron en repetidas ocasiones la represión ejercida sobre los reinos de Valencia y de Aragón. En un escrito de 1710 se decía:  “Robos, saqueos, incendios, estragos, atrocidades, tiranías y sacrilegios executaron los enemigos en Valencia y Aragón... en Valencia duró más de tres años la persecución con el mismo furor y estrago que al principio, pues no cesó la horca semana alguna en que no se viesen diez y doce en ella que excedieron el número de tres mil hombres los que padecieron semejante castigo, que parecía querer reducir a desierto las ciudades llevando la máxima de contener con el rigor y el miedo aquellos naturales.  (...). Las medidas proteccionistas de la industria catalana no encuentran correlato en el Reino de Valencia. El derecho privado también fue prohibido. (...)El Reino de Valencia, fue quien más perjuicios soportó.” (Carme Pérez Aparicio. La guerra de sucesión en Valencia. Retrospectiva historiografía y estado de la cuestión. Universitat de València. Revista de historia moderna n° 25 (2007) (pp. 303-329) issn: 0212-5862). I Joan F. Mira escriu: “El decret d’abolició assegurava que, com que els valencians (i els aragonesos) ja serien una sola cosa amb els castellans, uns i altres podrien ocupar càrrecs i funcions als dos països, gran favor que es feia als conquistats. Però la realitat, segons un testimoni contemporani, borbònic d’altra banda, era aquesta: «Díganme un ministro que se haya nombrado valenciano en tantas plaças que han vacado y señaladamente en la Chancillería de Valencia, en las vacantes por muerte de valencianos. ¿Pues, donde está aquel gran beneficio que se supone el decreto de 1707 que se sigue a los valencianos de estar aptos para poder obtener en Castilla, si ni aun logran lo que tenían, estando todo el govierno en poder de castellanos?». Tot el govern en poder de castellans, aquesta era la nova realitat històrica. (...)la unificació imposada tenia una única cosa bona: la desaparició de les duanes entre els territoris de la monarquia i la possibilitat de comerciar amb Amèrica” [donant lloc a una] etapa d’una primera expansió demogràfica, agrària i econòmica [que] serviria de fonament per a altres fases d’expansió al llarg del segle XIX i del segle XX.(...) Tot això hauria pogut anar molt millor, amb molta més obertura i eficàcia, si s’hagueren mantingut unes condicions polítiques diferents de l’uniformisme borbònic, del centralisme administratiu i la llarga duració del poder militar. Hauria pogut anar millor amb govern propi, amb governants propis i amb un sistema legal i jurídic propi, amb capacitat de projectar i decidir”. (http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=301#al2). En funció de l’evolució de la contesa va haver-hi saqueig i destrucció de diverses viles i ciutats valencianes (Vila-real, Oriola, Elx, Ontinyent i Quarts) com a escarments generalitzats,  i especialmente després de la  batalla d’Almansa amb l’ocupació dels regnes de València i d’Aragó i de les comarques occidentals de Catalunya, llavors van ser habituals, segons Alcoberro, les “actuacions indiscriminades i brutals de les tropes borbòniques contra la població civil, el saqueig i destrucció de localitats, les execucions massives d’adversaris, la repressió generalitzada, amb milers de presos i desterrats, la imposició d’una fiscalitat de guerra o el tractament diferenciat donat als soldats hispànics empresonats –per contrast amb l’infringit als presos dels exèrcits aliats, amb els quals es van aplicar, en línies generals, les lleis de la guerra”. (La Guerra de Successió a la Conca de Barberà Conferències a Montblanc els dies 24 i 27 d'octubre de 2006)
  
  En el cas de Catalunya, que va veure suprimides totes les seves institucions llevat del Dret Civil, historiadors, com ara Josep Maria Torras i Ribé o Vicente Moreno Cullell, destaquen els efectes immediatament després de 1714, provocats per l'obsessió que Felip V tingué contra el Principat: “(...) en quanto a Hespanya combiene tener presente como punto de suma importancia que de ninguna manera se den oydos a propósito de pacto que mire que a los catalanes se les conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos aunque fueren solo los que tenían en tiempos del Rey Don Carlos II, mi tío […]. No es de conveniencia ni decoro que la paz general salga garante de tan vergonzante condición ni que por ella quedase a la abitual propensión de los cathalanes a la rebelión, con amarres y permitido recurso a los coligados enemigos” (instruccions donades per  Felip V  als seus emissaris en les negociacions d’Utrecht). “Després de l'entrada de les tropes borbòniques a Barcelona, deixaren d'existir les institucions catalanes (...) El règim de terror i la repressió brutal que, després de la signatura del Tractat d'Utrecht, els borbònics havien començat a aplicar als territoris que dominaven es mantingué, pel cap baix, durant uns dos anys més, fins que, el 1716, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta, el qual definia les noves institucions de Catalunya. Una de les mostres del caràcter repressiu del nou règim fou la construcció a Barcelona de la Fortalesa de la Ciutadella [per controlar la població], operació per a la qual calgué destruir una gran part del barri de la Ribera un dels més cèntrics i poblats de la ciutat". (https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola).
  Segons el que va disposar el Duc  de Berwic (setembre de 1714): “Aunque han llegado muy tarde los de Barcelona a pedir la clemencia del rey, todavía el excelentísimo señor mariscal duque de Bervic tiene tanta benignidad que no quiere usar del rigor de la guerra, y con este motivo de conservar y no destruir los vasallos de su magestad se ha venido a conceder por gracia la vida a todos los pueblos y demàs personas que se hallan en Barcelona. Tanbién que no se sequeará la ciudad y cada uno podrá vivir en su casa, como de antes, en la ciudad, sin que por lo passado se les haga ningún processo de lo que han echo contra el rey. En quanto a las tropas regladas que ay dentro de la plaza, serán a discreción conforme las costumbres de la guerra a semejantes casos, pero se les concede la vida.” , la repressió física a partir de la caiguda de Barcelona  es va centrar principalment en  la guerrilla rural i els caps militars més emblemàtics. No hem trobat dades sobre les pèrdues demogràfiques degudes a la guerra a tota Catalunya. En la batalla de Barcelona, entre morts i ferits, van ser  més de 7.000 caiguts pels defensors (els atacants van perdre més de 10.000 entre els  40.000 que sitiaven la ciutat). Per la seva part, Alcoberro (entrevista amb Agustí Alcoberro en Web UOC) comenta que  l'exili català de 1714 fou molt important per l'època: entre 25.000 i 35.000 persones van sortir de Catalunya i van exiliar-se, principalment a Viena, a la cort de l’emperador Carles i assenyala com  “Felip V va reprimir i castigar els catalans. Un exemple n'és la fiscalitat, va imposar el cadastre -un impost de terra vençuda-, que multiplicava per 7,3 els impostos que pagaven abans els catalans” i Josep Maria Torras (1714: Felip V Contra Catalunya) confirma: “Pels catalans de l'època, el nou model de fiscalitat introduït pel cadastre va significar de sobte haver de passar d'un concepte de 'contribució' votada en Corts com un donatiu al monarca, a un model d'impost coactiu i desorbitat, en la fixació del qual no havien participat en absolut, i que a més era recaptat per la força de les armes de l'exèrcit d'ocupació”. Respecte a aquest nou impost de recaptació anual (que no va poder establir-se a Castilla per l’oposició nobiliària) s’ha de tenir en compte que es tributava per tres conceptes: el cadastre personal gravava ingressos relacionats amb l'activitat professional i n’estaven exempts els privilegiats, el ganancial gravava els guanys derivats de l'activitat industrial i comercial  als membres del Tercer estament, i el cadastre real, que sí l’havien de pagar els privilegiats gravava el 10% del valor dels béns immobles, préstecs i delmes). El cadastre serveix, paradoxalment, a d’altres historiadors per defensar la idea que l'absolutisme va imposar una fiscalització més justa “Tothom pagaria segons el nivell de riquesa qeu se suposava que tenia. Aquest criteri, aplicat en una època en què la gent molt rica –nobles i institucions eclesiàstiques-gaudien d’exempcions fiscals, resultava  molt innovador” (M. Llorens, R. Ortega, J.Roig. Història de Catalunya). Però, fins que el pagament no es va devaluar a la segona meitat de segle en créixer poc les quotes i augmentar molt més la població i la riquesa, els efectes de l’augment de la pressió fiscal sobre la pagesia catalana, especialment en els primers anys, en plena crisi de postguerra, van ser molt danyosos.
  
  Tanmateix,  no falten opinions que consideren que els efectes de la derrota no van ser tan negatius: “El 11 de septiembre de 1714 Barcelona se rindió a las fuerzas borbónicas. La ciudad, contra la costumbre de la época, no fue saqueada. (...) La derrota, a la postre, fue muy beneficiosa para Cataluña. Las numerosas tropas acantonadas en la Ciudadela sirvieron para impulsar la producción textil de Cataluña, pues debían abastecerse de uniformes. El siglo XVIII, pese a los gemidos nacionalistas, fue uno de los mejores para el Principado en términos de prosperidad y paz. Se abrieron las puertas de América a los comerciantes catalanes y la riqueza empezó a fluir. Pronto los catalanes se olvidaron de la derrota y participaron en los destinos de la monarquía hispánica.” (Javier Barraycoa, vicerrector de l’Abat Oliba CEU de Barcelona en http://www.grandesbatallas.es/batalla%20de%20la%20diada.html), o  “En 1718, Felipe V aprueba las medidas proteccionistas de la industria catalana. Quedaron prohibidas las importación de tejidos de Asia y China. (...) Felipe V también favoreció el incremento del cultivo de la viña, la exportación de vinos a América y la expansión de las cepas en el Ampurdán y el Penedés, lo que daría lugar a la industria del cava.” (http://www.grandesbatallas.es/batalla%20de%20la%20diada.html)

CONCLUSIONS FINALS

En las murallas de Barcelona, per Joan Serra Pausas

             Repassant les anteriors conclusions generals, ens plantejem ara un pas endavant, ja que, encara que hem aclarit molts dels dubtes que tenien en començar el tema, hi ha una qüestió sobre la que no hem acabat de pronunciar-nos i aquesta és, precisament, la base del debat historiogràfic actual sobre la Guerra de Successió a Espanya: es tracta de la controvèrsia entre la interpretació nacionalista/catalanista dels fets a Catalunya i la contrària, antinacionalista (que no anticatalana),  que en diversos apartats hem constatat, i que es centra, en definitiva, en si  els partidaris de Carles III en el Principat defensaven els interessos de la Nació, entenem, de tots els catalans, o si la defensa de les institucions tradicionals del Principat per part de les clases dirigents encobrien el manteniment de privilegis d’una minoria oligàrquica. I ho hem deixat així, com dues interpretacions igualment vàlides que, tanmateix, són absolutament contràries. Pero reflexionant sobre aquesta primera conclusió, crec que hem d’intentar, en la mesura del possible, acabar amb aquest confusionisme perquè la funció de l’estudi de l’Història és el d’aclarir la realitat econòmica, social o política, és el de donar les eines intel.lectuals, és a dir, el mètode i  el raonament històric, que permeti a l’estudiant comprendre les accions del passat per poder comprendre les del present. 
             La història és una ciència social que busca la interpretació el més objectivament possible dels fets històrics, o sigui, basant-se en proves demostrables i en raonaments lògics i imparcials, i, en relació al  tema que ens ocupa, pensant en analitzar  fets realitzats per la  gent del segle XVIII, gent que no tenia la nostra mentalitat, ni els nostres coneixements, ni els nostres prejudicis.

“Catalunya lluitava per la seva llibertat, i fins a l'últim moment va confiar que les grans potències europees l'ajudarien a fer front a Felip V i a mantenir les seves institucions. (...) El Govern català confia ara que les instàncies internacionals legitimin el dret a decidir i respectin l'elecció que facin els seus ciutadans. A veure què passarà...”
(Entrevista amb Agustí Alcoberro UOC Universitat Oberta de Catalunya Web UOC)

 “Molts són els punts foscos que caldria aclarir d’aquella guerra i la seva postguerra, moltes les exageracions que han estat dites i repetides. Potser la ideològicament més nefasta ha estat la de presentar-la com una resistència contra l’absolutisme francès en defensa de les llibertats nacionals. Només així es pot entendre l’ofrena floral al representant dels interessos de l’aristocràcia barcelonina, Rafael Casanova” (Joan Campàs Montaner, Ob. citada)

Podem, doncs, fer dos tipus d’actuació: un és anar a les fonts primàries, originals, és a dir, a les proves directes dels fets, com si fos un treball de camp. L’altre és el raonament conceptual, ja que es tracta, en el fons, d’un debat ideològic. Com a nexe d’unió ens  basarem en el concepte de Nació. La paraula Nació, com a concepte polític, a pesar de les dificultats que suposa la seva definició, es refereix, bàsicament, a un conjunt de persones amb uns nexos històrics comuns, i que tenen uns mateixos interessos perquè són, jurídicament, iguals, és a dir, tenen els mateixos drets i deures. Aquest concepte és el fonament del nacionalisme, basat en la sobirania nacional, és a dir, la sobirania de la nació (o sigui, del conjunt dels ciutadans, que són dels que emana el poder polític i, per tant, tenen el dret d’auto governar-se). El nacionalisme es basa en un sentiment prèvi –el sentiment nacional, que et fa identificar-te amb els de la terra- i que si no va més enllà es pot identificar amb el sentiment patriòtic (d’orgull de la terra en què has nascut). Anar més enllà vol dir creure i defensar que tots els nacionals tinguin els mateixos drets –civils o individuals, al menys-, perquè si els habitants d’un territori no tenen els mateixos drets no poden tenir la mateixa visió de la vida, ni  el mateix tarannà, ni compartir els mateixos interessos, ni  lluitar junts per preservar-los, ni sentir-se units en un mateix projecte, ni defensar els mateixos objectius, ni identificar-se entre sí... com a iguals que són. Si no es compleixen aquestes consideracions, llavors la paraula Nació ja no significa això, llavors es refereix, com a concepte geogràfic o ètnic, als habitants d’un territori, simplement, sense connotació politica alguna, tal com corresponia, per exemple, al nom d’Espanya abans de 1714. " Entre la boda de Fernando e Isabel [1469] y 1714, Cataluña dispone de unas leyes, una lengua, una moneda y un sistema político propios.  (…) Esto de la nación española se inventa en el siglo XIX. Y es lógico, porque “nación” es un concepto que no tiene sentido más que con un tipo de gobierno liberal parlamentario, ya que lo anterior es un poder que emana de Dios y es transmitido al soberano. La idea de nación nace cuando no hay súbditos, sino ciudadanos que se supone que son iguales" (Josep Fontana: Josep Fontana y Enric González o qué ocurre en Cataluña en http://www.jotdown.es/2012/11/josep-fontana-y-enric-gonzalez-o-que-ocurre-en-cataluna/ )

Per tant, anem a la informació directa que posseim dels protagonistes del nostre tema de història, per saber qué van dir o què van fer, i analitzem-la per veure si podem deduir la seva mentalitat, el que pensaven, encara que sigui només aproximadament i solament en aspectes molt concrets i sabent que ens arriesguem a mal interpretar-la:

• El general Moragues, membre del pacte dels vigatans, a més del que sabem sobre la seva participació en la guerra,  va ser ennoblit per Carles III i, a partir d’aquest moment, inserirà la partícula -de- abans del primer cognom i adoptarà un segon cognom, un tret característic de les famílies nobles, signant Josep de Moragues o Josep de Moragues i Mas.

• Discurs de Manel de Ferrer i Sitges:
• “ (…) formadas las leyes que llamaron Usatges, que hasta el día presente se hallan confirmadas por 70 solemnes actos de Cortes Generales celebrados por nuestros gloriosos señores, y por mantenerlas ha sufrido Cataluña 23 invasiones de franceses, y siempre triunfante y victoriosa por conservar ilesas las leyes de su Patria y la fidelidad a sus señores. La independencia de conservar estas libertades la confirma la autoridad de Cataluña de tomar las armas por la defensa de sus privilegios y leyes”.La leyes –libertades- de la Patria que quiere conservar son de origen medieval.
•  “(…) ¿Qué motivos tiene el serenísimo duque de Anjou para haber deliberado oprimirnos con tanto rigor, queriendo de pueblos francos y libres hacernos Nación del todo sujeta y esclava?  Identificación de Nación como pueblo, no en cuanto a las masas populares, sino como habitantes de un territorio.
• “(…) No consiguió Cataluña en estas cortes ventajas para la Nación como la malicia ha publicado”.  Cataluña identificada como Estado, concepto político. Nación como pueblo, como habitantes de un territorio, como els conjunto de los catalanes.
• “(…) Los aragoneses, valencianos y catalanes, ministros y criados que al presente se hallan en servicio del emperador y rey nuestro señor, no se debe dudar que, noticiosos de la generosa deliberación de los Excelentísimos brazos de morir antes que dejar de ser sus vasallos, entregándose vilmente a la esclavitud, acordándose que nacieron libres y privilegiados, y que estas franquezas son las que les han elevado al honor y distinción que gozan, regarán con sus lágrimas los reales pies de su majestad, implorando de su clemencia los merecidos alivios”. El rey como señor, los catalanes como vasallos.
•  “(…) siendo esta provincia la única de España”. España como  territorio peninsular, igual que en: “Las historias nos dicen que en el año 670 se vio en nuestra España un eclipse tan espantoso…”.
•  “(…) gozarían los aragoneses de todo lo que gozan los castellanos en Indias; pero ¡oh dolor! Por más que ha procurado Cataluña….” Castellanos y aragoneses pertenecientes a Estados diferentes. Cataluña formando parte de la Corona de Aragón.
• “(…) ¿No es cierto que desde Carlos V nuestros nacionales no han ocupado ningún empleo en el real palacio? ¿Son por ventura de más ilustres prosapias las familias de Castilla que las de Cataluña? No lo puede decir ni la mayor vanidad ni la más crasa ignorancia; los más ínfimos paisanos de nuestra Cataluña son hidalgos del mismo modo que los tienen por blasón en Castilla, que es lo mismo que decir hombres que no son pecheros, ni sujetos a pagar imposiciones; de este género de hidalguía gozan en Cataluña los hombres de más baja condición”. Nacionales como catalanes, habitantes de un territorio. Ínfimos paisanos como grupo social perteneciente a la clase baja,  aunque con el orgullo de hidalguía pues hasta los más humildes, de más baja condición,  son hidalgos.
•  “(…) Los condes de Barcelona y los reyes de Aragón, con el consentimiento de sus vasallos, animaban las ciencias y el valor, elevando al grado de nobleza a los que se hacían dignos de esta honrosa distinción” Considera a los habitantes de Catalunya i de Aragón, vasallos (concepto opuesto a ciudadano). Al referirse a la nobleza transmite la idea de superioridad.
•  “(…)Los medios para oponerse a las depravadas ideas de extinguir con ignominia nuestro honor, franquezas y privilegios”. Utiliza conceptos  medievales  nobiliarios: honor, franquezas y privilegios.
• “(…) Todos los ejemplos que he propuesto son casos que han ocurrido en nuestra Nación y en nuestra Patria, referidos por autores extranjeros, exentos siempre de adulación”  Nuevamente, identificación de Nación con Patria.
• “(…) Acábese la Nación con gloria, pues vale más un glorioso fin que tolerar exhortaciones y violencias que no practicaron los moros”. Que desaparezca Cataluña como pueblo –Nación-, con unas características propias, si no conserva su libertad y privilegios, es decir, su sistema político “Pues ven nuestro valor y experimenten a su costa que no ha decaído en un punto ni el espíritu ni el honor de la Nación Catalana; y si por castigo de Dios su injusta envidia nos supera ayudada de la fuerza francesa, y acabara nuestra libertad y privilegios  y más años después que acabó la de Castilla con el honor de inmortal memoria, sacrificando generosamente nuestras vidas” . Lo que identifica a los catalanes es su sistema político.
• “(…) Válganse los Excelentísimos y Fidelísimos brazos generales de la autoridad que el omnipotente Dios, justo y misericordioso, ha depositado en sus manos” Los Brazos no son representantes  de los ciudadanos sino elegidos por Dios.

Ferrer, noble, pertanyent al braç militar, es mostra defensor de d’una Catalunya caracteritzada pel seu sistema polític –que entén beneficia a tots els catalans –els membres de la Nació-. Un sistema polític d’orígen medieval, que estableix llibertats i privilegis, però no a tots per igual: hi ha ínfimos paisanos que es diferencien dels distinguits nobles. Un sistema polític en el que hi ha vassalls i el rei, nuestro señor, i en el que un dels organismes de govern fonamentals en aquells dies,  la Junta General de Braços, governa per dret diví. Aquest sistema polític, que identifica Ferrer amb Catalunya i amb la Nació catalana, és el que defensa i  vol conservar i  aquest sistema   no es basa en la sobirania nacional, sinó en la sobirania  compartida entre el rei i els braços estamentals.

 

• Manuel Mas i Soldevila, jurista,Conseller Segon de Barcelona (1711-1712), en la respuesta dels Comuns  afirma “(…) Que las persones, amenassas y desusat estil alienta y no amadrentan los cors de vassalls que conservan lo reiterat jurament de fidelita” : reis i vassalls que li han jurat fidelitat, alguns, distinguits amb privilegis “molts cavallers y eren persones de distinció”.

• Aleix Ribalta, pagès propietari de El Palau d’Anglesola, va relatant en el seu diari les operacions militars i els esdeveniments que passaven, demostrant està ben enterat, però sense implicar-se, sense pendre partit, excepte quan li afecta directament o a la pagesia en general, llavors  es queixa i explica que va passar por. La seva visió de la guerra és diferent de la dels anteriors personatges:

No hi ha heroicitat per part de ningú en la descripció que fa de la guerra, ni cap tipus d’idealisme patriòtic personal, la seva postura, per contra, molt pràctica, és la de posar en manifest els perjudicis que ocasiona una guerra a la pagesia en general. Aleix Ribalta no se sentia austriacista, però, en tot cas, tampoc filipista, en una guerra en la que, a contracor, s'havia vist implicat. En aquest manuscrit la recorda segurament  al seu fill, l'any 1736, quan Felip V portava ja 22 anys regnant en Espanya.  

I ara sí, després de llegir i interpretar el que feien i el deien els que van viure els esdeveniment que estudiem, deduïu i establiu les vostres pròpies conclusions.

Al llarg de l’estudi d’aquest tema hem pogut comprovar la necessitat de diferenciar el fet de la seva interpretació, recordant que interpretar vol dir explicar, encertadament o no, accions o esdeveniments que poden ser entesos de diferents maneres. Cal tenir-ho present per tal de valorar justament les fonts d’ informació que utilitzem i la seva fiabilitat: les fonts primaries, les fonts secundaries, documents d’autor reconegut o  escrits sense autoria, partidistes o objectives.

Finalment, afegir que és evident que actualment el tema de la Guerra de Successió espanyola té un gran interès historiogràfic i gràcies als recents estudis s'han anat superant en les últimes dècades aquelles primeres apreciacions parcials d'Àustrias contra Borbons, de la Corona d'Aragó enfront de la de Castella, dels traïdors botiflers enfront dels heroics patriotes…., permetent aprofundir en la gran complexitat d'aquest període històric. Però, com sempre succeeix en l'estudi d'un procés històric en el qual intervenen nombrosos factors, segueixen quedant dubtes, mentre la controvèrsia continua.

                                                                                                                                          Caty González Torrijos